«És molt postmodern considerar-se hipermodern, supermodern, postpostmodern, altermodern, metamodern, digimodern i ultramodern»
(Ardolino). Crec que hi ha una qüestió prèvia que caldria aclarir abans d’engegar qualsevol discurs sobre la cultura catalana a la Postmodernitat. Vull dir, hem de ser conscients que fem servir una terminologia que, en la resta del món occidental, ja sol evitar-se i que, en la majoria dels casos, ha estat abandonada a les golfes amb els trastos de les definicions desactivades. Així, hem sentit (i llegit), al llarg de les dues darreres dècades, expressions com «postpostmodernitat», «altermodernitat» i una llarga fila de mots semblant que pretenen marcar un altre període o una distància amb un [...]