Chantal Poch

Si llegeixo «Orfeu» en veu alta, amb la seva brevetat i cantarella, em sembla que estic dient un conjur. Els poemes que més m’agraden acostumen a tenir alguna cosa d’encanteri, de creença en la potència de la combinació. Les paraules que utilitza el poeta, deslluïdes i buides dels seus passejos per la vida, diguem-ne, real, cobren una nova dimensió en col·locar-les al lloc precís que els toca en la invenció poètica. Un bon poema, m’agrada creure, dona accés a aquella altra vida o, millor dit, revela el que d’altra vida hi ha en la nostra. Obre un camí [...]