Heus ací la reedició d’una obreta quasi oblidada de Joan Francesc Mira que es va publicar a finals del segle passat, tot just després del seu Borja Papa. L’opuscle és un caramelet des del començament a la fi, una obra molt estimada pel mateix Mira, i va precedida per un pròleg realment interessant de Pere Antoni Pons, que coneix ben bé el nostre autor.
El títol, Quatre qüestions d’amor, ja anuncia un flirteig entre la crònica històrica i la ficció que recorre tot el llibre. De fet, pot ser perfectament una al·lusió a l’obra publicada a València el 1513 intitulada Questión de amor, de la qual parla l’autor en la qüestió segona del llibre. Mira ens recrea quatre episodis lato sensu amorosos, de base històrica documentada, situats, respectivament, al segle XIV per Castelló d’Empúries, al segle XVI per València, al segle XVIII per Mallorca i al segle XX per Lisboa. Realment la geografia de les històries és molt més ampla del que s’ha dit. Tot en aquest petit llibre és més gran del que pot semblar: les històries petites conformen la gran història.
El que fa del llibre un plaer literari és que Mira poa de les fonts directament, amb abundància de cites literals en llengües originals (català, castellà, llatí, portugués…), però ho recrea i ho augmenta en el detall amb una finor que els lectors li coneixem sobradament, una font de goig i plaer. Mira, amb la seua escriptura lubricant, converteix en literatura de la bona fonts escrites històriques. No hi ha entrebancs lingüístics (el flux entre diverses llengües al llarg de les pàgines resulta deliciós!) ni de contingut: amb l’escriptura fa cobrar vida present al passat. La seua prosa sempre ens ha semblat que camina molt bé, suau i natural (fluvial?), i fa goig de llegir, tot i que mai han estat del nostre gust els moments d’escriptura quasi contínua de frases llargues i gairebé sense comes, molt del gust d’un Mira d’entre tants (per exemple, el de Borja Papa).
Hi trobem, en un continuum, paràfrasi, traducció, recreació, especulació a partir de cròniques històriques, retalls de premsa, literatura de l’època, actes notarials i judicials, estudis literaris recents… Una barreja d’història, literatura, ficció. A voltes els capítols podrien fins i tot semblar esbossos per a pel·lícules. Segons ens diu l’autor: «quant a la relació entre crònica i literatura, he de dir que responc dels textos incrustats o citats, que són fidels, i d’allò que en podríem dir fons i argument general de les quatre històries. La resta, qui sap si és invenció meua, o si també degué ser veritat». Un tipus de literatura que trobem molt suggeridora i que, en certa mesura, ens recorda de manera tangencial Javier Cercas i els seus llibres a mitjan camí entre la novel·la i l’assaig i la recreació que fita amb allò real i allò imaginat. Com diu la dita: això podria ser de veres i no haver passat!
Si haguérem de destacar les dues històries que personalment més ens han tocat, diríem que la tercera i la quarta, la del tinent que se’n fuig de Mallorca amb la monja dels seus amors i els fets que se’n segueixen, i la de la parella catalana en una curiosa trobada lisboeta que no desvelarem ara… En aquesta darrera es produeix un magistral i simpàtic diàleg lingüístic català-portugués i també una quasi cortazariana conversa entre notícies d’una mateixa plana de diari que en principi podrien semblar inconnexes, una autèntica volta al dia en huitanta mons…
El mateix Mira, segons ens conta Pere Antoni Pons en el pròleg, ha comparat l’escriptura de Borja Papa amb la composició d’una simfonia llarga, pesada i àrdua, i la immediatament posterior creació de les Quatre qüestions d’amor amb la composició d’una sonatina, com un petit capritx o divertimento. Una sonatina d’amors, hi afegiríem, i no sols dels quatre amors en qüestió, sinó de cinc amors, un amor més, que és l’amor del nostre admirat Mira per flirtejar amb el passat, jugar amb ell, dialogar amb ell, fer-nos-el present, estranyament present.
El llibre té final feliç. El llibre és una troballa molt feliç de Joan Francesc Mira, i en recomanem la lectura de totes totes!