La possibilitat de dir-ne casa reafirma la dedició de Marta Orriols per l’ànima humana des del punt de vista literari i ens proposa un viatge físic i interior enmig de relacions humanes, interpersonals, amb l’entorn i amb una professió.
Un llibre no lineal, com tampoc ho és el recorregut vital de l’existència de la protagonista, que traça en vint capítols tota una cartografia de les emocions i dels sentiments viscuts dins d’una professió. La del periodisme compromès, entre diversos indrets, entre Orient i Occident, a cavall entre el present i el passat per projectar un futur alliberat de les petites inèrcies de la vida quotidiana que amaguen el que es troba darrere de les fórmules prescrites a partir de les quals ens relacionem amb l’entorn (les ciutats, la feina, casa), els altres (la família, les amistats, les persones que desitgem) i nosaltres mateixos (com volem viure, com volem treballar, com volem administrar el temps).
Valentina és una dona d’uns quaranta anys. És periodista i fa de corresponsal a l’Orient Mitjà, ben lluny del lloc on ha nascut i on ha construït els sediments embrionaris de la seva identitat que ara, després de molts anys fora, s’està repensant. Un avís l’adverteix que ha de reaccionar: símptomes fisiològics del fet que les coses podrien anar diversament, restes d’angoixa, insomni. Gent que estima i admira al seu voltant, vincles que abraça tot observant com van de la mà de certes estructures socials; els seus companys de feina, col·legues periodistes d’arreu del món, que, lluny o a prop del lloc natal, cultiven una vides en parella o famílies, i deixen entreveure responsabilitats de vides establertes en un lloc percebut com a perenne, si més no, com a definitiu.
Beirut pren el cor de la Tina —així és com se li adreçava l’àvia—, el barri on ha viscut tots aquests anys, els carrers, la gent, que també, però, la consumeix: viure intensament enmig de conflictes bèl·lics sense pausa al peu del canó amb l’equip de reportatge, amb els seus dos companys de feina i d’altres periodistes, intentant fermament i amb determinació resseguir el fil dels esdeveniments; investigar, documentar-se, testimoniar, entrevistar, per poder proporcionar informació realment útil i de qualitat.
Valentina decideix tornar a Catalunya amb la intenció de provar si potser ella també ha d’estar o no en un lloc fix, o posseir la sensació, el sentiment de permanència en un lloc concret i amb unes persones concretes i establertes. Si és que això la pot definir o identificar. No tornar mobilitza sentiments d’angúnia, desgast, inèrcia. Tornar és retrobar el pare i la mare que han envellit, amb indicis de malalties pròpies de la tercera edat i, també, ensopegar-se amb la vida feta i refeta de la germana petita; redescobrir que és «part d’una família que compagina les formes clàssiques de l’amor amb les incongruències dels seus buits i els seus silencis», però que li acabarà fornint una suau intimitat. Tornar i reveure els amors de la deriva del passat, els que van acabar i els que no van ni emprendre’s, qüestions pendents. El retorn i fer-se cuidar, descobrir encara l’amistat com un lloc segur.
«La ficció s’apropa moltíssim a la idea d’humanitat, de voler comprendre, deconstruir-la i estudiar-la. La literatura no t’ensenya a viure però explica molts comportaments. És gairebé una manera de fer antropologia» —ens diu l’autora. La penetració en les profunditats de l’ànima humana en tota la seva complexitat és la lliçó maièutica que ens ofereix novament Marta Orriols, innegablement una de les veus literàries més interessants de la literatura catalana. Una exploració literària i existencial a partir d’una deliciosa poètica dels llocs, que evoquen un ventall d’emocions i de sentiments sobre aquests indrets físics o immaterials que coincideixen amb el llenguatge, amb l’experiència de quan la llengua, comuna i orgànica, pronuncia la paraula casa. Podríem atrevir-nos i dir que és una recerca semasiològica sobre aquest concepte que és inherent a l’existència humana. Tothom frisa, desitja o rebutja una casa, des de qualsevol òptica, no podem no estar íntimament vinculats a aquest espai. Valentina l’anhela, vol un lloc on dir-s’hi i sentir-s’hi. Aquest indret que vol habitar, buscant-lo ben enfora, el trobarà ben endins.