Al febrer de 2020, quan creàrem el neologisme criptogínia i el publicàrem a la premsa digital valenciana, res no ens indicava que estàvem a punt de patir la primera pandèmia de la nostra vida: una realitat que ens va recordar la fragilitat i l’aïllament dels nostres cossos, malgrat la connectivitat i la interdependència generades per les tecnologies i les xarxes socials. Tampoc que, en pocs mesos, la nova paraula seria admesa al Diccionari normatiu valencià, a més de traduïda, acceptada i incorporada a altres diccionaris i llengües, tot evidenciant que era un terme que realment necessitàvem. Aquesta rapidesa era un símptoma, més aviat negatiu, del poc reconeixement de les aportacions de les dones als diversos àmbits culturals, educatius, científics, etc. i de la necessitat d’identificar el fenomen amb una paraula concreta. L’èxit del neologisme posava en evidència la força de les desigualtats generades des de les dinàmiques més profundes de les nostres societats i assenyalava un gran desequilibri entre els espais que dones i homes ocupaven dins d’allò que s’anomena tradició cultural.
En aquest context hauria hagut de celebrar-se l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas. Davant d’aquest panorama pandèmic que ens va ocupar les vides sense previ avís, l’AVL va decidir que calia traslladar els actes de l’Any Carmelina també al 2021. Fou un grandíssim encert perquè l’autora no podia caure doblement en l’oblit. Durant 2020 –en general en línia– i 2021 –retornant sempre que s’ha pogut als actes presencials–, la figura i l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas han estat ben presents al panorama literari valencià i han aconseguit una atenció necessària per tal de col·locar la seua escriptura al lloc que li pertocava i que, per diversos factors socioculturals –la maleïda criptogínia–, havia quedat relegada a una zona de penombra. Il·luminar les obres de tots els autors hauria de ser una de les tasques prioritàries de les institucions públiques que han de posar en valor el nostre llegat, per tal de fer-lo assequible a les noves generacions. Il·luminar, però, les obres de les autores que han estat marginades de la història de la literatura pel fet de ser dones hauria de ser, a més a més, un deure moral irrenunciable d’aquestes mateixes institucions. En qualsevol cas, una obligació exigible per part de les persones que estimem la llengua i la literatura; perquè les considerem imprescindibles, com els boscos, per a generar oxigen cultural, pura vida.
Carmelina Sánchez-Cutillas és una de les nostres grans escriptores. És un referent clau que contribueix a reforçar una genealogia literària censurada i incompleta; precisament per això cal que anem encara una mica més enllà en la seua reivindicació i projecció. A casa nostra s’ha treballat de valent per tal d’analitzar els diversos aspectes de la seua obra, per fer-la visible amb feminaris, espectacles, lectures, jornades, exposicions, còmics i, sobretot, amb la publicació de l’obra completa; aquesta última totalment necessària i ineludible com a compromís ferm en la recuperació de veus silenciades. Tanmateix la realitat territorial i cultural fragmentada a la qual ens hem acostumat dificulta sovint un teixit permeable a les veus més amagades, i provoca un buit físic que impedeix el diàleg entre els textos i les lectores i lectors actuals.
Les fronteres no només són simbòliques, com diu la poeta, de vegades són també escletxes massa profundes, fins i tot, insalvables. Aquesta és la sensació que m’envaeix quan parle d’aquesta autora amb poetes del Principat o les Illes: hi ha un desconeixement general, estès i dens com una taca d’oli, sobre la seua obra i les seues aportacions a la lírica i la narrativa en català. De fet, recentment he enviat una enquesta a moltes poetes actuals del Principat i de les Illes per tal de poder ampliar l’estudi que vaig publicar a la revista Scripta sobre «Les hereves de Carmelina Sánchez-Cutillas (o sobre la fractura entre generacions literàries)», on analitzava la lectura i la importància de la seua obra poètica per a les poetes actuals del País Valencià –el text és accessible a l’enllaç https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/20923–. Si el llegiu, trobareu informació significativa pel que fa al nombre de poetes participants: de les quaranta poetes amb qui vaig contactar, responia l’enquesta només el cinquanta per cent. En el cas del Principat i les Illes, de moment, de vora una seixantena només hi han contestat dues. Em consta que el nombre augmentarà –supose que mínimament–, però serà insignificant per a poder extraure’n conclusions en la mateixa línia que proposava l’article per al territori valencià. Amb aquestes dades, tot i que prematures, si que podem albirar una –quasi– possible conclusió: és evident que la figura i l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas són, en general, totalment desconegudes per a les poetes actuals en català fora del País Valencià (i dins, cal dir-ho, amb certa prevenció).
Aquesta realitat hauria de ser motiu suficient per a esperonar, des de les institucions, polítiques de transvasament dels referents culturals; sense oblidar tampoc l’esforç per a difondre com cal al propi territori les obres d’aquestes autores. Probablement ens trobaríem en una situació similar si preguntàrem a les poetes del País Valencià per l’obra i la figura de Felícia Fuster, autora que enguany també és celebrada al Principat. Aquesta realitat de desconnexió, imperdonable pel que fa als nostres referents i, en especial, a les nostres autores, hauria d’erradicar-se de les nostres societats. No volem de cap manera tenir un accés tan limitat a la cultura, encara menys quan les protagonistes són autores necessàries que han viscut als marges i, en conseqüència, han estat rebudes de forma distorsionada per les generacions posteriors. Volem el pa sencer. Volem tenir-les a l’abast fàcilment, per a poder llegir-les i conèixer-les. I volem, a més, que la reciprocitat siga real perquè la cultura catalana no pot avançar amb força si la visió que en tenim és fragmentària i incompleta.
En definitiva, hauríem de ser capaços d’aprofitar les sinergies culturals que s’han creat en cadascun dels territoris per a traslladar a la resta aquestes escriptores i fer de la reciprocitat cultural una realitat palpable. Sabem que costa molt crear una cultura realment igualitària i no podem permetre’ns el luxe de perdre cap autora pel camí, sobretot quan la tasca de recuperació i la lluita contra la criptogínia ens demana tants esforços i complicitats.