Una de les figures més destacades del teatre català és, sens dubte, la del dramaturg Sergi Belbel (Terrassa, 1963). De fet, a les darreries del segle passat, a finals dels anys huitanta i principis dels noranta, Sergi Belbel, junt amb Lluïsa Cunillé i Pere Peyro, entre d’altres, va renovar l’escena teatral, en situar la paraula dramàtica, pràcticament, com a protagonista del text i, per extensió, de l’espai escènic. Cal dir que aquesta renovació, en certa mesura, va trobar en la Sala Beckett i en l’Institut del Teatre el suport per esdevenir una realitat, cosa que, pel que fa a la primera, el mestratge de Sanchis Sinisterra –que hui dia exerceix la seua tasca al Nuevo Teatro Fronterizo, a Madrid– fou fonamental, molt especialment, pel que al teatre de text afecta.
No obstant això, l’interés de Belbel per la dramatúrgia cal cercar-lo en els anys de joventut, en el temps en què estudia Filologia Romànica i Francesa a la Universitat Autònoma de Barcelona, moment en què, junt amb altres companys, funda l’Aula de Teatre, en la qual va dirigir textos com Hamlet-Màquina i Quartett, de l’alemany Heiner Müller; Fedra i L’augment, dels francesos Racine i George Perec, respectivament. En tot cas, però, és just després de l’experiència de la Sala Beckett que Belbel decideix endinsar-se en cos i ànima en el teatre, sobretot, com a dramaturg, però també com a traductor i director d’escena. Així mateix, com a torsimany li devem diversos textos teatrals, per exemple, de Bernard-Marie Koltès. Pel que fa a la direcció, en canvi, cal esmentar que ha realitzat muntatges tant propis com aliens. D’aquests últims destaquen obres de Sanchis Sinisterra, però també de Josep Maria Benet i Jornet, d’Àngel Guimerà, de Shakesperare, de Goldoni, de Molière… Com a escriptor, és autor de Caleidoscopis i fars d’avui (1986); Minim-mal show (1988); Ópera (1988); Elsa Schneider (1989); En companyia d’abisme (1989); Tàlem (1990); Carícies (1992); Després de la pluja (1993); Morir (1994); Homes (1994); El temps de Planck (1999); Forasters (2005); A la Toscana (2007); Si no t’hagués conegut (2019) i Dolors (2019, coescrita amb Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente).
Ara bé, entre la seua tasca i les obres dramàtiques suara esmentades, ens és impossible no confessar que, quan pensem en Belbel, són Elsa Schneider i Carícies les primeres que ens venen al cap, potser perquè foren aquestes les primeres peces que vam llegir del seu teatre, potser perquè recordem amb molt d’afecte la persona que ens les va recomanar. En tot cas, tant en l’una com en l’altra, Belbel fa palesa la seua intenció per indagar i portar l’horror de la quotidianitat i les relacions socials al terreny teatral, temàtiques, paga la pena dir-ho, més que interessants per a l’escena.
Així mateix, Elsa Schneider presenta un cert rerefons d’Arthur Schnitzler, concretament, pel que fa a la novel·la de La senyoreta Else, però també, pel que té a veure amb Romy Schneider –l’actriu de Sissí, emperadriu (1956), d’Ernst Marischka. De fet, en ambdues, la paraula dramàtica apareix imprescindible, cosa que permet Belbel tensar els girs dramàtics fins a uns límits que es presentaven encara, diguem-ne, una mica nous per al teatre de text del moment, un teatre en què la paraula tornava a cobrar vida no únicament després dels anys foscos de la dictadura, sinó també a partir del nou paradigma capitalista que acabaria per implementar-se amb la caiguda del mur de Berlín. En tot cas, amb Carícies, Belbel aconsegueix que l’espectador mantinga l’alé alhora que s’entreté, tot just, a partir d’uns diàlegs i d’unes baralles de parella en què els personatges esbrinen, en part, els seus temors, les seues misèries.
Hi ha un assumpte remarcable que va més enllà del teatre de Belbel, dels seus textos. O millor dit, és a partir dels seus textos que, alhora, esdevé important. Hem assenyalat la rellevància de la tasca de Belbel com a traductor, però allò que ens interessa citar ara, encara que siga breument, és com les obres del dramaturg català han estat una font per al circuit teatral internacional. Uns exemples serien els casos de Després de la pluja o Carícies, que van ser traduïdes a diferents llengües com, per exemple, el noruec, el suec, l’italià…, cosa que afavoreix que la dramatúrgia de les nostres contrades siga coneguda internacionalment, sobretot si, com és el cas, acaba, a més, sent representada a l’estranger.
Més enllà de les vessants artístiques, que s’estenen alhora a guions per a televisió, Bebel ha estat director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, concretament, des de 2006 fins a l’any 2013, en què va posar en funcionament el T6, un projecte que afavoria que autors catalans estrenaren sis peces per any. De premis, n’ha rebut a balquena, encara que ací només destaquem el Premi Nacional de Literatura Dramàtica l’any 1996 i el Max 2002, concretament, per Després de la pluja. En fi, un home de teatre de qui, a més, algunes de les seues obres han estat portades al cinema, tal com ha ocorregut amb Carícies i Morir (Morir o no, en el registre cinematogràfic), sota la direcció de Ventura Pons.