Antonina Canyelles viu a Mallorca, escriu a mà i li agrada assaborir el temps, tota la càrrega de detalls que arrosseguen sempre les hores lentes. No sé si està o no en contra de les modes, però em temo que li són indiferents. Sí que sé que no està en contra de la modernitat pel que fa al fet que apareguin coses noves, el que no entén és perquè han de desaparèixer les velles.
Ja de petita volia ser violinista. I també de gran. La nostra sort és que arraconés el violí i agafés una estilogràfica. Perquè és en el paper on vessa la seva música i la llum, la seva pena i tot el geni, és aquest el pentagrama on estén les sedes i els draps, on juga amb la vida.
Autora d’una obra curta i contundent, els seus poemes són agullons dirigits al cor, al fetge i a la resta dels òrgans més regats, que acostumen a ser els més sensibles.
Potser per això li han dit de tot: poeta punk, fabulosa dona bala, vella irreductible, sípia enrabiada, l’artista del fibló, la menfotista, escriptora virtuosa i irreverent… O la mai de mai bandera blanca, és a dir, que de rendicions, ni parlar-ne. Per això, cada poema que brolla de la seva mà és un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Antonina Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest postfranquisme sempitern, del business fred o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns. I en aquesta lluita desigual, les seves úniques armes són la paraula i la ironia, d’aquí que encara mantingui l’esperança en un futur (fins i tot en un passat) millor: «Sempre ens quedarà Frankenstein».
Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana, ha fet camí a la seva manera, seguint criteris estrictes de creació literària, allunyada dels focus, els oripells i les capelletes ràncies. Una vegada em va ensenyar el seu currículum i allà només posava: «També sé fumar, restar i multiplicar». Rebel i tenaç, aquesta poeta immensa i alhora força inivisibilitzada, ha hagut de superar tots els obstacles amb aguda intel·ligència. Les adversitats de ser dona en aquella Mallorca tancada del nacionalcatolicisme, o d’expressar-se i créixer en una llengua postergada pel nacional jacobinisme imperant avui dia. De ser lliurepensadora en un món patriarcal, d’empunyar una catalanitat colateral com és la mallorquina i de ser poeta en aquest segle de dues aspes i un pal on ningú no llegeix poesia.
I malgrat la seva marginalitat marginal, Antonina Canyelles té molta llum precisament perquè coneix bé per on ronden les seves ombres. I quan t’apropes a ella, o quan obres els seus poemes (que d’alguna manera són més ella que ella mateixa), t’assalta el poder d’aquella cuca de llum que brilla màgicament en la foscor fonda de la nit que ens circumda, comproves com aquesta veu humil i rotunda de poeta s’escolta encara amb nitidesa enmig del gran soroll del món. Perquè la seva poesia és com la visió d’una estrella fugaç, com un tret, com una guillotina… Una llampada que no deixa indiferent ningú, que remou els engranatges més estàtics del lector.
Una vegada, algú que no l’estimava gaire va cridar: «¡Polaca, roja i mala puta!». N’Antonina va encendre una cigarreta, va esbossar un somriure de Gioconda i va contestar: «Salut i per la vida!».