Autoria: Francesc Bodí
Títol: L’única veritat
Editorial: Lletra Impresa, Gandia, 2021.
Pàgines: 896

Per a mi no ha existit una altra veritat que la literatura. En ella no m’he permés mai ni el més mínim engany. Era la meua filosofia, la meua història, el meu pensament i el meu sentiment. En canvi, les coses de la vida real, les seues veritats i idees em resultaven un assumpte atzarós i inconnex, semblant a les ombres.

Franz Grillparzer

Dramaturg austríac del segle xix, apassionat de la música

 

 

N’hi ha que es pensen que només n’hi ha una, de veritat; d’altres, però, són més inclinats a pensar-ne una colla, siguen bessones, cosines o, senzillament, amigues.

En la sucosa novel·la que ressenyem —L’única veritat—, del nostre ben conegut Francesc Bodí, ens trobem que —deia l’autor— «no hi ha veritats úniques, però hi ha principis pels quals val la pena lluitar…». Altres —com M. Alonso— afirmen que «l’única veritat que ens ofereix l’escriptor és la mateixa creació literària i com aquesta ens ajuda en la nostra existència». Que podem aplicar també a la «nostra vida de lectors», o no?

I posats que ja hi som, comencem pel principi. Seguint les indicacions del nostre sabut Francesc Eiximenis en Lo Crestià.

…per tal havem, primerament, a declarar cinc punts principals, qui comunament se solen tractar en los començaments dels llibres antics. Lo primer punt és quina és la final intenció per què és fet aquest llibre. Lo segon, és saber lo seu nom. Lo terç, és quin és lo seu autor. Lo quart, per quina manera tracta. Lo quint, quines matèries conté.

 

«Possiblement és la meua novel·la més ambiciosa» —confessa l’autor—, la darrera de la nissaga: Volves i olives, L’infidel, El soroll de la resta, Havanera, La passejadora de gossos… En aquesta extensa família, més d’una han compartit gestació.

Hauríem de destacar, en començar, els esforços de la memòria, per tal de satisfer el desig de conèixer un passat que pot il·luminar el futur. La veu primera del relat ho espera i s’ho treballa. Uns quants capítols farcits d’il·lusions i desencants, d’atzar i d’art, ens revelaran el teixit humà, i de vegades polític, de vides humanes no tan fàcils de comprendre a primera vista.

Metòdic com és —«ho planifique tot», diu—, per a comoditat del lector, ens ofereix aquesta història —de veritat— organitzada en tres línies narratives, sabedor que una novel·la és una història ben estirada: «El cel del retorn», «El saló de la nissaga» i «Les preocupacions del segle».

És, tal vegada, una novel·la històrica (?) més, en la qual, a través d’una nissaga —la del coronel, o Francesc d’Assís, o el capità Cabrera— F. Bodí crea un mural de la història d’Espanya durant els segles xix i xx: disputes entre absolutistes i liberals, i isabelins i carlins, la revolució cubana i el seu exili, la Restauració borbònica, la postguerra de la guerra del 36… Amb una artística mescla entre realisme històric i realisme màgic, amb una adequada versemblança. Es pot enriquir la lectura amb: «Confesiones de un hijo carlista», o «Don Ramon Cabrera» de Joan Fuster.

Sabem que, «encara que no vulguem, escrivim sobre el que hem viscut, d’allò que coneixem»; el narrador ens col·loca en primera línia dels fets, o de les expressions de tota mena de sentiments. Perquè, enmig de tanta aventura —del retorn, de la nissaga o de les preocupacions del segle— hom hi delera per conèixer les veritats de cada personatge, en espera de la que els unirà en l’esclat final.

«Docent de filosofia i dedicat a la literatura —confessa Francesc Bodí—, em trobe entre un pla científic i un altre de seductor. On no arriba la ciència pot arribar l’art, una manera de conèixer la realitat.» Com deia Fuster: «També hi ha art que naix per suplir una carència, un dèficit vital: per compensar-lo.»

El novel·lista hi reflexiona —hi ha bona cosa de pensaments, i no sempre en boca del narrador— sobre la ficció, l’atzar, el temps, la història, la ciència i la tecnologia, l’art en general (o la literatura en particular), i el realisme màgic. «L’art —adverteix F. Bodí—, la literatura té el poder de canviar les coses; perquè desdibuixa les fronteres, artificioses, entre la realitat i la ficció.»

Aquestes en van ser totes les veritats. Que hi calia alguna més per estimular a llegir-la? A mi, no me’n calgueren més. Tant de bo que al lector, també n’hi tinga prou. Amb l’exhibició de «literatura» que s’hi trobarà, en tindrà prou. Espere.