Abans de començar a escriure com va arribar a les meves mans el llibre de poemes del poeta malagueny David Leo García, Nueve meses sin lenguaje, he escrit el seu nom a Google. He de dir que és el primer cop que busco informació sobre ell. DVG, «el 2016, va ser el vencedor del major pot de la història repartit en el programa Pasapalabra». La fama, en aquest cas, li va arribar gràcies al domini i coneixement de les paraules. Tothom sap de què va aquest programa, oi? Llavors, com que ell és també poeta, potser es mereixeria també un reconeixement pels seus versos. M’agrada com ha quedat aquest inici del text, presentant aquest poeta d’aquesta manera, explicant aquest èxit televisiu de Leo García perquè això fa que la meva tria manqui de lirisme i èpica. Un poeta que s’ha presentat a un programa de Telecinco i el guanya? Què és això? Això és semblant a l’arbitrarietat que em va rodejar el dia que vaig descobrir el seu llibre entre unes lleixes del pis on visc i em va sorprendre i em va entusiasmar. Va arribar sense avisar, com tot bon descobriment. Això sí, me n’havien parlat i, a més a més, me’n havien parlat molt bé. I de cop, el tenia allà, sense saber molt bé d’on havia sortit. Constato que una metafísica arbitraria gravita entorn de la figura d’aquest jove poeta dins de la meva ment i s’allarga fins a dia d’avui quan em sorprenc per la notícia del seu triomf en un concurs que tothom coneix. A la vegada, no puc no dir que Leo García―perquè això és el que s’espera que digui― treballa amb una poètica obsessionada pel llenguatge, per aquests sons capaços de generar significat i realitat alhora: «de estar aquí y en todos los lugares,/ de ofrecer un sentido y su contrario». O que també lliga el llenguatge fins a fer-ne gairebé un subordinat, una casuística del desig. Què va ser primer, el desig o el llenguatge? En el poema escollit apareixen com les cares d’una mateixa moneda: «Lenguaje, tú, traído del azar/como mi cuerpo». i Encara més: «en ti está la semilla de tu destrucción».
No sé si val la pena cercar per Internet el vídeo on Leo García guanya el programa ―aquesta anècdota l’he feta servir sobretot per captar l’atenció de qui ara m’està llegint. Sembla mentida com retenim molt més aquestes històries i, en canvi, recordar el nom del llibre de poemes de David Leo García no. Com es titulava? No patiu, ho teniu escrit unes línies més amunt. I tanmateix, us animo moltíssim a rastrejar més poemes d’aquest llibre perquè el resultat, la suma final ens porta a plantejar l’angoixa que suposaria que mai no s’hagués gestat cap alfabet.
Lenguaje, tú, traído del azar
como mi cuerpo
recién despierto, recién nacido,
con la noción vasodilatadora
de estar aquí y en todos los lugares,
de ofrecer un sentido y su contrario,
poder decir
«el infierno es lo único que existe»,
«es sobrenatural tener dos ojos»,
porque te da lo mismo
castigarte
límites como el cuerpo o como el cuerpo
siempre sobrepasarlos,
que endureces los sueños y los llevas
hacia un inaplazable desayuno,
la fecha de la muerte en el reverso de las cucharillas,
y a tintineos y a demoliciones
edificar un día en el afuera,
poder decir
«es sobrenatural lo único que existe»,
en ti está la semilla de tu destrucción,
¿cómo la cuidas?