La darrera novel·la de Miquel de Palol utilitza la comèdia, recurs que ja havia emprat en la seua novel·la anterior, Mònica Mir, per a explicar-nos a través de l’humor una història amb més profunditat del que aparentment sembla.
Toni Radiguet, el protagonista, és un home de mitjana edat, casat, amb una bona posició social i que té dos fills que ja comencen a volar pel seu compte. Fa una vida rutinària en el seu matrimoni amb la Sílvia, la relació amb la qual va tirant. D’igual manera en les relacions amb les amistats es comporta d’acord amb les convencions socials, encara que hi ha comportaments d’alguns dels seus amics que detesta.
Un bon dia li surt un gra al clatell, com que nota que se li ha fet més gros i que li pica una mica decideix anar al dermatòleg, però aquest no li dona més importància i li recepta una pomada i un antihistamínic. Però el gra es fa cada vegada més gros i a poc a poc va prenent una forma cada vegada més humana. No se’l pot extirpar perquè comparteix amb ell el sistema neurològic, nerviós i sanguini. Tècnicament és un paràsit, encara que té la vista, l’oïda i l’olfacte autònoms. Donades les circumstàncies queda ingressat a l’hospital i es converteix en objecte d’estudi.
A partir d’aquest moment el seu comportament canvia radicalment. Es converteix en una veu crítica amb la societat actual, que segons ell ha entrat en implosió, ja que està sotmesa a uns poders, on «mana una casta de lladres que no compensaran la societat amb una herència d’obres públiques, de benestar, ni artístiques, ni molt menys amb usos i costums cohesionadors de comunitats equilibrades i en pau».
Ara s’atreveix a dir sense embuts que el món en què viu no li agrada gens. Critica sovint la mala educació, la poca consideració que avui en dia té molta gent cap a la resta d’humans, a qui no escolten quan parlen. Les relacions socials estan dominades per l’avorriment i la superficialitat. La classe política i la petita burgesia es caracteritzen per la frivolitat. Tothom té un preu com demostra amb l’exemple de l’agència que té el seu amic Enric en què amb un milió d’euros cap amunt es pot aconseguir tenir una relació amb una persona per famosa i rica que siga.
L’estrany ésser que li ha sortir al clatell cada vegada té més autonomia i comença a parlar i emetre opinions pròpies. Una infermera el bateja amb el nom de Copèrnic perquè li recorda un antic nuvi que vivia al carrer de Copèrnic. Copèrnic es converteix en un ésser desinhibit que en qualsevol moment pot amollar una bestiesa, d’aquelles que ningú acostuma a dir en públic malgrat que ho puga pensar i causar algun terrabastall. «En Copèrnic és el titella que he generat per desfogar-me en els termes en què no soc capaç?» –Es pregunta Toni–.
Davant d’aquest panorama el protagonista comença a formular-se preguntes. Podem controlar realment el pensament? El nostre propi pensament es real, o està realment manipulat? «Soc el que crec ser? El qui era ahir, el qui seré demà?». Tot allò que pot aparèixer en somnis, tot allò que l’ésser humà convencional creu que és impossible que ell siga capaç de pensar aflora al seu pensament, i arriba a la conclusió que porta penjada al clatell la pròpia monstruositat. I que quan parla Copèrnic no fa cap «altra cosa que expressar el meu subconscient».
En els dos darrers capítols canvia el punt de vista narratiu. Ara és Copèrnic qui parla, és ell qui s’ha fet l’amo total del pensament de Toni. És pregunta sobre el sentit de la vida, sobre les grans qüestions que preocupen l’ésser humà, des del Déu de la Bíblia a els nous déus que la humanitat ha anat construint: «la vida és el conjunt de les no- respostes».
Miquel de Palol ha plantejat a Copèrnic, amb to de comèdia, uns temes ben transcendentals, dels que la humanitat sempre li ha anat donant voltes, inventant-se històries per a autoenganyar-se. La darrera frase del llibre és ben significativa: «Ara sí, m’he espantat de debò».