El títol d’aquest recull d’històries pot tindre el perill de parèixer rutinari a les prestatgeries d’una llibreria del segle xxi. Fora de valorar si són poques, moltes o suficients les històries femenines o les escriptores que publiquen actualment, on sí que hem de parar atenció és en què aquest llibre de Txell Fleixas va més enllà de narrar les vivències de dones valentes del Pròxim Orient, proposant una revisió no només del concepte de valentia, sinó també de la subalternitat que defineix la posició reservada a les dones a la lògica de la colonialitat.
Des que els teòrics postcolonials i els estudis de la subalternitat van començar a analitzar la figura del subaltern com aquell individu que no forma part de l’elit i queda fora de la història a contextos postcolonials, la dona va ser assenyalada com aqueixa figura doblement subalterna, sense veu, sense possibilitat de ser escoltada. Però al llibre de Fleixas, sí que escoltem la veu de Diala, Malak, Majd o Joumana, perquè parlen amb les seues accions, perquè fan, perquè com diu Txell Fleixas, desborden el concepte de valentia i trenquen el concepte de feminisme occidental per a mostrar-ho com a única opció per sobreviure, fins al punt que només el fet de nàixer és un acte de rebel·lia. Aquestes dones fan, malgrat que el món no vol deixar-les fer, i això necessàriament obliga a la reflexió sobre la imatge de víctima passiva que Occident ha construït sobre elles.
I és que si aquest llibre és especialment interessant, ho és precisament perquè acompanya aquesta revisió de la subalternitat, amb la més que necessària autoreflexió sobre la mirada orientalista que recau, per part de la societat i de molts intel·lectuals, sobre les dones del mal definit tercer món.
Molt intel·ligentment, Fleixas ja assenyala al pròleg com ha hagut de revisar el concepte de valentia en extrapolar-lo a les seues vivències al Pròxim Orient i Àsia. Perquè el llenguatge, com els mateixos conceptes, són una eina que es fabrica a Occident i, per tant, forma part del sistema modern-colonial de gènere que ordena el món. La revisió que proposa la periodista, és un treball descolonial que tots els intel·lectuals, occidentals i no occidentals, hem de fer si volem desconstruir aqueixa veritat unidimensional i unívoca en la qual hem estat educats.
I ara la pregunta dolenta: Estem legitimades les veus privilegiades per parlar de les altres? Com podem fugir de la representació, com ser part de la lluita feminista global sense perpetuar la nostra posició? La resposta no és fàcil ni breu. Audre Lorde proposava la interdependència i la reciprocitat entre les dones, un treball que ha de començar per reconèixer en l’altra allò que t’ensenya, que t’ofereix a canvi del que tu pots oferir-li. No vull dir que la proposta d’aquesta periodista i escriptora siga perfecta, però és un exercici valent i, sobretot, conscient del compromís al qual s’enfronta. El fet de ser una periodista amb formació i informació ajuda. El coneixement dels països que relata, la seua experiència en primera persona, així com un discurs periodístic, directe i clarament reforçat en estudis de gènere, donen al llibre la prestància necessària per a ser un treball professional i reflexionat.
Evidentment la mirada de Txell Feixas està al llibre. La tasca de ser narradora sense intervenir, com tantes vegades s’ha analitzat, és força complexa i ella ho sap. Per això en aquesta tasca comença sent conscient del seu privilegi i de l’orientalització a què són sotmeses les persones de la banda no occidental del món. La seua veu no és transparent ni ho intenta, el que sí que intenta és acompanyar les accions de les protagonistes de cadascun dels capítols amb l’altaveu de la seua escriptura. En definitiva, és un llibre que vol ser feminista i també descolonial.