«La nostra única missió consisteix a conservar el que tenim, a augmentar-ho si és possible». Manllevant els mots planians, Julià Guillamon enceta una obra en què es proposa reescriure i actualitzar —voluntat agosarada— Les hores (1953). Guiada per aquest anhel, la proposta literària que ens presenta és un conjunt de textos breus de caire autobiogràfic que se situen en el transcurs d’un any a Arbúcies, municipi que l’acull i en què s’arrela la seva història familiar, però no la seva memòria. La relació de Guillamon, criat al barri fabril del Poblenou barcelonès, amb la terra que trepitja és la d’un ciutadà de cap de setmana que decideix, motu proprio, inscriure’s en el dia a dia d’un món que no és ben bé el seu, i que tanmateix no li és completament aliè. Talment, la seva figura és la d’un passejant a la frontera: un peu a pagès i l’altre a ciutat, un ull que mira al passat i l’altre cap al futur. Un passejant que recorre els camins de la muntanya i en cartografia els marges amb la mirada privilegiada de qui la coneix prou per a no esgarriar-se, però alhora no hi està tan familiaritzat com per haver-ne perdut la fascinació.
Així, l’autor, narrador i protagonista, passeja, observa i anota. Metòdicament, amb actitud diligent i l’enyor d’un record que no té, s’esforça per descriure com es transforma el paisatge que habita i la vida que conté. I falla, atès que ni la millor literatura és capaç d’encapsular la Vida; ara bé, el seu fracàs es produeix de la manera més exquisida: amb la cura i la delicadesa d’una prosa artesana, farcida de lèxic d’antic, que traspua perseverança en la voluntat de conservar i ampliar un món en vies de desaparició a través de la paraula. En efecte, el text és el retrat d’un cosmos a punt de desintegrar-se, que encara es manté ferm en equilibri impossible, com les alzines teixides al voraviu de la muntanya amb un grapat de pedres —col·locades estratègicament qui sap quan, qui sap per qui— que no cauen daltabaix de pura tossuderia. Un cosmos que és paisatge, roques i arbres, però també noms i cognoms, costums i intimitat; tot un sistema que l’escriptor desgrana amb paciència i ofereix al lector en forma de prosa.
De tal manera, Les hores noves s’articula a mig camí entre l’autoficció, el dietari i l’etnografia; com un epistolari de postals, mig lletres mig imatge, en què cada peça té entitat pròpia. Així, doncs, la proposta és una col·lecció de fragments que formen part d’una memòria viva, que vessa més enllà de les pàgines que miren de contenir-la, plena de referències a una tradició on Guillamon cerca bressol i fonament. Un llibre, escrit amb gust pel detall i el gest, on no passa ben bé res, o en què passa de tot tota l’estona. Passen les hores, i els mesos, i l’any, i el moviment perpetu de la natura —que no de les busques del rellotge— marca el ritme d’aquest parenòstic particular que acceptaria tants empelts més com volgués fer-n’hi l’autor. Tant és així, que el llibre acaba on comença: s’esgota l’estiu, es torra el paisatge, i un cop complert el cicle de l’any —de setembre a agost, que és com tothom pensa el calendari— continua la vida fora del text. Malgrat que ja no ens puguem delir llegint-ho, és fàcil imaginar com tot roman igual i una mica diferent a la vegada, regit pel compàs de la creació.
Altrament, aquest llibre no es clou amb paraules sinó amb una imatge: la fotografia d’un grapat de llavors, llavors de pomes de varietats antigues, com les que il·lustren la coberta, que encara no s’han sembrat. Una imatge que és epíleg i declaració de principis, atès que il·lustra la idea doble que vertebra tot el text: «conservar el que tenim, augmentar-ho si és possible». La llavor de la poma, que és símbol de gènesi i coneixement, esdevé aquí una exhortació a preservar un món rústic que es desintegra sota la pressió urbana, a vetllar per la salvaguarda d’uns sabers que es perden amb cada traspàs. A custodiar, en definitiva, una tradició nostrada, però també, com un imperatiu consubstancial a aquesta tasca, a fer-la germinar de nou.