Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena no és una novel·la i potser ni tan sols una narració en el sentit més ampli, malgrat estar publicat a la col·lecció «Narratives» d’Onada Edicions (Benicarló, 2021). Qui busque una novel·la que ni s’hi atanse.
Ni tan sols és una narració en el sentit de Serem Atlàndida, de Joan Benesiu, on el viatge és l’excusa narrativa que vehicula la circulació de les idees però on els actes dels personatges tenen conseqüències.
Ací, en canvi, quan arribem a la història ja han ocorregut les coses importants que li havien de passar al protagonista, ni tan sols sabem què va trencar l’equilibri ni quant de temps fa que aquest s’ha trencat perquè a l’autor no li importa. Fet i fet, el protagonisme veritable de les primeres cent trenta pàgines és per a la ciutat de Castelló —Castelló de la Plana— i els seus voltants. La seua perifèria, per parlar amb més propietat. Els suburbis, que recorre el nostre protagonista desesmat des del port fins a la seua totalitat desoladora. Erms i brosses i asfalt i rovell i tanques i marginació. Hi ha tota una poètica de la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.
Així, amb vocació notarial, el nostre protagonista ressegueix llocs amb noms i cognoms: carrers i camins són caminats amb una exactitud tan gran que fins i tot es poden resseguir a través d’aplicacions com Google Maps per a descobrir que, quan parla d’un supermercat, es tracta d’un Carrefour o saber si ja s’han construït alguns dels ermots que protagonitzen aquesta història. Tot Castelló és recorregut amb voluntat de taxidermista, de deixar constància del desastre i, fins i tot quan se n’allunya, en aquesta part, és per a pujar dalt d’una muntanya i constatar la dimensió del desastre amb perspectiva, malgrat que el resultat no canvia: la perifèria no és una metàfora del món, sinó la seua constatació. Però també recorre el text un cert alè poètic. Podríem parlar d’una poètica de la desolació del món contemporani.
Encara que no només de paisatge viu el text perquè també el travessen diversos personatges, com un matrimoni vell d’agricultors que habiten una casa amb hort envoltats de solars, porqueria i sorolls, una família de magribís desnonada, una fàbrica abandonada on es refugien tot de subsaharians,… Però els personatges apareixen com apareix el paisatge: per a explicar el missatge, encara que aquests de vegades el verbalitzen, vocalitzen la desolació que provoca el món actual. Però no fan avançar l’acció perquè l’únic fet és aquest deambular sense sentit, que defuig les tàctiques narratives.
Fins que, per manca de pagament, tiren del pis el nostre protagonista. Això l’empentarà a iniciar una peregrinació cap als orígens, cap al nord i l’interior: Atzeneta, Vistabella,… També aquest camí ens hi és descrit amb voluntat notarial, tot posant-li noms concrets, noms propis, a llomes, cims, senders, masos, pobles i carreteres que travessa fins a arribar al mas familiar, el mas de l’avi on ell va passar algunes estones avorrides a la infància i on decideix iniciar una agricultura de supervivència. No hi ha una visió edulcorada d’aquest retorn. S’hi sent desolat, embrutit, malgrat actuar amb certa convicció sorda, encara sense un sentit volgut.
Porta el seu fracàs al darrere, la seua incapacitat d’adaptar-s’hi. Només els fracassats tornen al poble. Aquesta és potser la reflexió més punyent de tot el llibre: el perquè de l’abandó, el ressentiment contra els que han marxat perquè els que s’han quedat ho fan com a càstig (per no haver estudiat, triomfat, atrevit,…).
Potser per això el narrador decideix ajudar el protagonista, primer amb l’arribada d’un amic subsaharià que li explicarà com traure millor rèdit a les terres i, per a acabar, amb un epíleg emotiu on ens mostrarà un possible camí de futur no només per al nostre antiheroi, sinó també per a molts i moltes altres.
Així doncs, si el llegiu, no hi busqueu els fets, sinó la reflexió, no la veritat, sinó les preguntes.