Posats a pensar en el context literari a què ens remet el títol Geòrgiques, no resulta gens casual que Pasqual Mas, un autor prolífic en els gèneres diversos, però especialment en poesia, haja optat per la referència virgiliana, una manera d’establir correspondència simbòlica entre el fil del contingut poètic i l’altar historicoliterari on reten culte els mortals de filiació grecollatina. El Geòrgiques de Virgili (37 aC), que tractava els mètodes de l’agricultura, empelta el tema virgilià als seus poemes: la natura en termes absoluts, l’hort, la vegetació, les plantes, els arbres, els fruits, els animals. Al primer poema, «arbratge», copsem el diàleg entre l’home (la dimensió humana) i l’arbre (l’entitat natural del planeta, del planeta domèstic), un viatge dialèctic en què les tesis aplicades a la condició humana són ben directes i poc suaus.
Entre les referències a la cultura mediterrània, hi ha el camp de l’art sacre europeu, l’hortus conclusus (el «jardí clos»), la font de la qual es troba al passatge del Cantar dels Cantars, IV, 12. El contrast entre la vida i la mort durant la pandèmia recent s’evidencia a partir d’un referent mitològic, idíl·lic: et in arcadia ego, quan el pintor barroc Nicolàs Poussin (s.XVII) s’inspira en les escultures de l’antiga Roma. Arran dels versos amb el tòpic memento mori, el missatge desvela que la mort està també present als paradisos.
Resseguint la petja del jo poètic, podríem categoritzar les paraules de l’absolut al quotidià i viceversa, de la lluita interior de la consciència humana al cabdell de llana pel qual es barallen dos gats. Com el Rodolf Sirera d’El verí del teatre, el poeta-autor ens mostra les bambolines dels poemes, on hi ha la realitat, no la fantasia lírica. Una realitat que es declara dura, que evoca el personatge de la seua novel·la La cara oculta de la Lluna, des d’una reivindicació al·lusiva a les víctimes del franquisme i de la guerra civil.
S’ensuma a les pàgines de Geòrgiques una certa aroma a la poesia de Josep Carner, poeta de la natura urbanitzada a la mesura de l’home i el pas del pretext al poema. Al poemari de Mas, en canvi, la natura es rebel·la contra l’home per demostrar que no està afectada de la mateixa aflicció o debilitat que els éssers dotats d’intel·ligència. També carnerià, el poema «navegació» ens transporta al poema «Les prunes d’or» (Els fruits saborosos), on els fruits de la natura propicien la sensualitat des de l’antropomorfisme.
El tractament del llenguatge compagina els colors complementaris de la paleta metafòrica amb els purs i primaris, intensos, poc convencionals i despullats de retòrica empàtica («la vida és el buit» ens diu el poema titulat «allí»). El joc que estableix la veu poètica va de la mà del to apel·latiu que pretén la reflexió compartida de tot allò que el poeta percep del jardí de la vida, del seu jardí. Les seqüències emotives donen color a la llengua, la que nosaltres parlem, que té un lloc privilegiat en la construcció del discurs crític i apocalíptic final que, no per casualitat sinó per causalitat, tanca el llibre en l’espai reflexiu de la mort.
L’espai natural com a correlat de les indagacions de l’existència i les vivències quotidianes és el camí poètic que se’ns proposa recórrer a Geòrgiques. Han passat molts segles des de l’aigua de Tales de Milet i l’àpeiron d’Anaximandre, però malgrat l’evolució filosòfica i científica del saber, la humanitat no ha fet bona pràctica. El precipici inevitable del pas del temps i la negligència consubstancial a la raça humana porten a la mort, l’omega. Es representa com a ecocidi, una destrucció dels ecosistemes on les criatures de Geòrgiques són, justament, l’organisme viu, la matèria bruta en estat pur de la poesia.
Seguim la recomanació aforística de Joan Fuster i apliquem-la a Geòrgiques, una creació literària que no hem de llegir i prou, perquè «només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». La lectura intensiva dels poemes de Pasqual Mas és una pràctica plaent que marida la consciència de l’individu amb l’art literari de la terra, un producte de proximitat.