Nanni Balestrini (Milà, 1935 – Roma, 2019) va ser artista visual, novel·lista, poeta, editor i un dels intel·lectuals d’esquerra més implicats en l’experimentació estètica i la dissidència ideològica a Itàlia que comença als anys seixanta. Les despulles de la societat de la informació són, en mans de Balestrini, reemmarcades, estressades, explotades i hackejades fins a capgirar-ne el sentit i posar en funcionament la violència que es genera entre l’origen dels elements que conformen el collage amb relació al sentit que pren la recombinació. Esparraca el llenguatge convencional, atura i desordena el so, fa el relat laberíntic, intransitable per les convencions lingüístiques i de gènere. Suspèn la continuïtat del discurs, el desenvolupament regular, la funcionalitat. Balestrini renuncia a tota linealitat presumpta i imposada per un text reutilitzant-ne els mots i esberlant-ne els sentits no només per il·lustrar la violència que l’envolta, sinó per generar-ne una de nova, de pròpia.

He triat el poema «Tape Mark I» (1961) i un fotograma de Tristanoil (2012); el seu poema electrònic inicial i la seva gran peça audiovisual final per mostrar l’univers creatiu d’aquest artista i escriptor. «Tape Mark I» és un collage que s’autogenera amb una calculadora electrònica que recombina fins a l’infinit els fragments de tres textos: el Diari d’Hiroshima, de Michihiro Hachiya; El misteri de l’ascensor, de Paul Goldwin, i el Tao Te King, de Lao Tsé. Tristanoil va ser presentada a la Documenta 13 de Kassel, un film generat per ordinador que va recombinant cent trenta-nou clips en capítols de deu minuts cadascun per compondre una peça hipotèticament infinita que a Kassel va durar cent dies. Sota una pàtina de petroli serpentejant i amb la veu de Balestrini recitant parts de la seva primera novel·la Tristano (1966), la pel·lícula combina autònomament imatges de desastres ecològics amb fragments de Dallas, la primera gran sèrie televisiva que va exportar-se a desenes de països del món en plena guerra freda i que va impregnar (com la pàtina de petroli que xopa tota la pel·lícula) les llars de mig món amb un model de vida i d’èxit neoliberal.

 

 

ITALIÀ

 

Tape Mark I

La testa premuta sulla spalla, trenta volte

più luminoso del sole io contemplo il loro ritorno,

finché non mosse le dita lentamente e mentre la moltitudine

delle cose accade, alla sommità della nuvola

esse tornano tutte alla loro radice e assumono

la ben nota forma di fungo cercando di afferrare.

I capelli tra le labbra, esse tornano tutte

alla loro radice, nell’accecante globo di fuoco

contemplo il loro ritorno, finché non muove le dita

lentamente, e malgrado che le cose fioriscano

assume la ben nota forma di fungo cercando

di afferrare mentre la moltitudine delle cose accade.

Nell’accecante globo di fuoco io contemplo

loro ritorno quando raggiunge la stratosfera mentre la moltitudine

delle cose accade, la testa premuta

sulla spalla, trenta volte più luminose del sole

esse tornano tutte alla loro radice, i capelli

tra le labbra assumono la ben nota forma di fungo.

Giacquero immobili senza parlare, trenta volte

più luminosi del sole essi tornano tutti

alla loro radice, la testa premuta sulla spalla

assumono la ben nota forma di fungo cercando

di afferrare, e malgrado che le cose fioriscano

si espandono rapidamente, i capelli tra le labbra.

CATALÀ

 

Tape Mark I

El cap repenjat sobre l’espatlla, trenta cops

més lluminós que el sol jo contemplo el seu retorn,

fins que no mogué els dits lentament i mentre passen

multitud de coses, al cim del núvol

totes tornen a les seves arrels i assumeixen

la forma ben coneguda de bolet mirant d’aferrar.

Els cabells entre els llavis, totes tornen

a les seves arrels, en l’encegadora bola de foc

contemplo el seu retorn, fins que no mou els dits

lentament, i malgrat que les coses floreixin

assumeix la forma ben coneguda de bolet mirant

d’aferrar mentre passen multitud de coses.

En l’encegadora bola de foc jo contemplo

el seu retorn en assolir l’estratosfera mentre passen

multitud de coses, el cap repenjat

sobre l’espatlla, trenta cops més lluminós que el sol

totes tornen a les seves arrels, els cabells

entre els llavis assumeixen la forma ben coneguda de bolet.

Jagueren immòbils sense parlar, trenta cops

més lluminosos que el sol tornen tots

a les seves arrels, el cap repenjat sobre l’espatlla

assumeixen la forma ben coneguda de bolet mirant

d’aferrar, i malgrat que les coses floreixin

s’expandeixen ràpid, els cabells entre els llavis.