Es diu que la poesia catalana té un problema amb l’esteticisme. I això seria cert si no fos per la inestimable influència dels poetes no principatins. A ells (i elles) els hi hem de reconèixer el mèrit que el traç i el contingut de la poètica catalana vessi per tots els costats encara que la vella bota que la conté (faig referència al recipient de fusta utilitzat normalment per a emmagatzemar tot tipus de beguda) tingui intencions pures o es mostri pulcre d’esperit. La mateixa bota que ja no pot amagar les fuites, el contingut de la qual es barreja amb un altre que no desitja i que és produït per la lògica de la fermentació.
Aquest seria el context en què es produeix Nua cendra (Duran i Ferrer, 2020), poemari guanyador del Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019 i escrit entre el 2017 i l’any en què va rebre el guardó. Precisament, l’autor va iniciar l’escriptura just quan el debat entorn de l’esteticisme poètic començava a enfilar-se de nou i es preparaven llibres amb propostes d’alternança.
D’aquest poemari en rebem la millor cara (o, en paraules de l’autor, «la bescara») de la tendència estètica dominant; és un llibre bell, molt bell. Evoca les imatges i la semàntica de la memòria així com s’expressa i es realitza en ella. I vivim els records del mateix Duran, els quals tenyeix de cendra, esforçant-se perquè el lector no trobi cap rastre de brasa inflamable i reduint l’ansietat de trobar-nos amb la metàfora eterna.
La Nua cendra no és ni tant sols una descripció d’allò que queda després de la passió, perquè no és només la passió allò que resta ni és la descripció l’instrument que s’empra en la construcció poètica d’aquest llibre. És la cendra l’objecte al qual s’apliquen totes les connotacions de la nuesa. Són els records, un cop ja són només records, que pateixen l’erotisme més sagnant, la distància entre el subjecte que desitja i l’objecte desitjat que mai abastarà. S’extrau, doncs, l’element més normal dels amors i les ucronies per a substanciar allò que ja no pot perquè és passat, reservant-se un paper protagonista que comença en el títol mateix amb l’adjectiu al davant.
Tot i que trobem certa repetició d’uns quants significants (i, de fet, és una de les primeres coses que hom detecta), la reiteració es forma només perquè ningú no pot obligar a recloure en un sol poema totes les qüestions que tenen a veure amb una situació o una part de la història que s’explica. La millor manera que hi pot haver de fer saber al lector que s’està parlant de la mateixa cosa és tornant a dir tants cops com faci falta el nom d’aquesta cosa. No podem oblidar, doncs, que aquest llibre és un acte narratiu que fa ús d’allò intrínsec per a retrobar-se a si mateix, posteriorment, de manera extrínseca. Per força és, també en aquest sentit, repetitiu.
Trobarem, això sí, l’esquema poètic clàssic de tota estètica catalana, dividint el llibre en tres capítols: bancals i pluja; cos meu, paraula; i senyes de mar. Aquest darrer és, cronològicament, la part que dona fi a la història explicada o, si més no, a la rememoració que en fa l’autor. Ho fa, bo i així, amb un poema que es diu «paisatge inacabat», i que recorda la Teoria dels cossos de Gabriel Ferrater, llibret que s’inaugura ell mateix amb una peça llarga i a la vegada inconclusa. En aquest cas, Duran, no sabem si en homenatge a Ferrater (cosa probable, ja que trobem un paratext de Cesare Pavese, poeta repetidament comparat amb Ferrater) o si per acte poètic propi, ens sorprèn amb una cloenda basada en un escenari que no va saber o no va poder acabar, demanant que algú li apropi unes «mans que assaciïn / la forma inacabada / de totes les paraules». És a dir, que l’autor es desfà de tota consciència de cloure allò que li manca.
Nua cendra és l’obra que jo voldria per a l’esteticisme, si es donés el cas que jo fos un adepte a la tendència. És rica, profunda, amb imatges colpidores, evocadora i gens fàcil de comprendre. Això també és combatre el problema de la poesia catalana.