«Com si calgués una justificació», es titula, a manera de declaració d’intencions, la introducció del volum. Però la realitat és que, malgrat tota la feina feta durant l’Any Pedrolo el 2018, mai no és sobrer de recordar l’ampli abast d’un autor massa sovint arraconat o injustament considerat unius libri, quan precisament es tracta de tot el contrari.
Per aquest motiu, la Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida van voler organitzar conjuntament —sota la direcció d’Anna Maria Moreno Bedmar, Francesco Ardolino i Jordi Malé— unes jornades sobre Manuel de Pedrolo amb un focus més obert i una visió global, que inclogués les diverses disciplines i temàtiques de l’autor segarrenc. Més encara, les jornades —i, doncs, el present volum— pretenien allunyar-se de la perspectiva d’estudis ja canonitzada i «situar el […] corpus literari [de Pedrolo] en unes coordenades ajustades al segle xxi», això és, incloent-lo també en l’espai virtual, a més de qüestionar, encara que de manera subjacent, l’entronització establerta d’algunes de les seves obres i la possibilitat de bastir un nou cànon pedrolià intern.
Dividit en dues parts, «Crítica» i «Didàctica», el llibre comença amb una visió panoràmica a càrrec de la comissària de l’Any, Anna Maria Villalonga, que, a través d’un repàs genèric de la seva producció i d’una anàlisi més detallada de tres novel·les en concret, presenta «un escriptor fora del temps», un autor combatiu i crític que bregava per normalitzar la literatura catalana i que incloïa la seva obra en un projecte de llibertat del país —per això «és la que és i no una altra». Seguidament, Jordi Ginebra s’aproxima al model lingüístic de Pedrolo a través de la idea preconcebuda que se serveix d’una llengua noucentista i de la formulació de l’autor com a «víctima dels correctors», uns punts de partida que acaba refutant a través de dades i exemplificacions.
A partir d’aquí, i al llarg de tota la primera part, les aportacions del volum van encaminades a l’estudi —en certa manera en forma de reivindicació— de la literatura de gènere de l’escriptor. Així, des de la seva producció narrativa fins a la poètica i teatral, passant pels seus vessants d’articulista a la premsa, de cronista en els seus Diaris i —no menys important— de traductor, les contribucions analitzen tot un ampli ventall d’obres i facetes de l’autor, entre les quals pren una especial rellevància, pel lloc que ocupa en la seva producció i el fet que sigui gairebé oblidada, la del gènere eròtic, que rescaten Elisabet Armengol i Anna Perera.
Amb tot, un dels grans encerts del llibre es troba en la inclusió de la part de «Didàctica», que repassa les aportacions de Pedrolo en el camp de literatura juvenil, un terreny que l’autor no va tractar directament, però del qual no es pot deslligar, si considerem l’èxit que la seva literatura de gènere té entre aquest públic i les múltiples col·leccions que han inclòs propostes escolars dels seus textos. En aquest sentit, era inevitable fer esment del fenomen del Mecanoscrit del segon origen a les aules, tal com comenta Carme Ballús, però tampoc es podien passar per alt les edicions didàctiques d’obres teatrals com ara Homes i no i Cruma.
Finalment, i amb la voluntat manifesta de portar l’autor als nostres dies i als mitjans actuals, Jaume Cela s’atreveix a afirmar que no sempre el llibre és «superior a les versions convertides en imatges», per la qual cosa defensa les adaptacions cinematogràfiques i de còmic —en aquest cas, destacant les del corpus pedrolià—, mentre que també es concreten propostes de booktrailers i adaptacions de Lectura Fàcil. L’objectiu? Fer que Pedrolo sigui accessible per a tothom.
Així doncs, malgrat que no hauria de caldre, convé continuar reivindicant la figura i la tasca d’un escriptor calidoscòpic que podem dir, sense por d’equivocar-nos, que mereix la condició de clàssic de la literatura catalana contemporània. Si més no, per la magnitud, la qualitat i la diversitat de la seva obra.