Aquest llibre, que es publica en forma de diccionari, porta per subtítol De l’home a la Lluna a Pulp Fiction, que serien dos dels esdeveniments importants que han marcat les vides dels nascuts en la dècada dels seixanta, els darrers membres de l’esclat demogràfic que es va anomenar baby boom.
La primera entrada del diccionari és ‘absència’, que podríem dir que és una declaració d’intencions, perquè una de les vivències que han tingut els nascuts en aquells anys, és la mancança d’un munt de coses que avui considerem imprescindibles per a viure. Sens dubte la absència més destacada va ser l’ordinador, sense el qual van ser capaços d’estudiar, de treballar i d’entretenir-se. Per contra, han anat desapareixent objectes que resultaven imprescindibles, com la màquina d’escriure, els discos, les cassets, les agendes, els atles, els diccionaris o els rellotges.
Ocupen una part important del llibre el que podríem anomenar diversions generacionals, com per exemple els salons de màquines, on hi havia les màquines del milió, billars, futbolins, ping-pong i jukebox, llocs foscos i insalubres, però que es configuraven com espais de llibertat juvenil. Perquè una cosa que queda en la memòria d’aquesta generació era el càstig com una cosa normal i quotidiana: «Vam créixer en una època en què el càstig era, més que un sistema de repressió una forma de viure».
Els productes de l’editorial Bruguera van ser importants per a la formació d’aquesta generació, des dels tebeos fins a la posterior col·lecció de butxaca amb què van poder llegir el bo i millor de la literatura universal. De manera que quan l’editorial va desaparèixer «Per a nosaltres va ser més traumàtic que la caiguda de la Unió Soviètica».
El tedi formava part consubstancial de les seues vides. Grups com Tequila i Mecano, ho van reflectir en alguna cançó. Això tenia com a contrapartida que el portava a escoltar música i sobretot a llegir.
Els membres de la generació de l’autor viuen la infantesa en els darrers anys del franquisme, arriben a l’institut quan comença la Transició i a la universitat en el moment del desencís. Conceptes que apareixen en el llibre, així com personatges com Adolfo Suárez, Jordi Pujol, Ronald Reagan i Margaret Thatcher, o moviments com la Crida a la Solidaritat.
La llengua ocupa un espai molt important en el llibre, trobem entrades de diccionari amb paraules ja en desús com ara ‘elapés’, ‘singles’, ‘camp’, ‘kitsch’, ‘carca,’ ‘hortera, pànxing’ o ‘footing’. Però aquesta generació formada en castellà a l’escola, aniran creixent a mesura que el català va entrant en el món de l’educació i en altres espais que havia tingut prohibits, conceptes com dialecte, diglòssia, normalització, pronom feble o el polèmic llibre Verinosa llengua, ocupen entrades del diccionari.
La televisió va constituir una part important de la seua de l’educació sentimental. Programes com Un, dos, tres, La Clave, o els moderns La Edad de Oro o Arsenal, sèries com Pippi Langstrump, o personatges com Tip i Coll o Lola Gaos tenen el seu lloc en el llibre.
Però sobretot serà el cinema qui ocuparà un espai central en les seues vides, el diumenge a la tarda «era la destinació per defecte» i «sense saber-ho, incorporàvem el que llavors es coneixia com a “cultura general”: vocabulari, costums, geografia…». Molts noms de directors, actors, actrius i pel·lícules que han marcat aquesta generació tenen presència en el diccionari.
A Memòria vintage de Vicent Pagès hi ha nostàlgia, perquè a tothom ens sembla millor quan érem joves, però també no s’hi perd la realitat que significava la dictadura i la repressió, tot i que sempre predomina el toc d’humor en la manera de narrar. En l’entrada ‘vintage’, l’autor fa una àmplia reflexió sobre el propòsit del llibre i el defineix com «una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia». Aquest objectiu l’aconsegueix de sobres i per això també pot interessar la seua lectura més enllà dels components de la seua generació.