«Ésser que reneix en la tenebra, // incòlume a l’òrbita del crit», Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) es cuida que no arribe a ronca, que prescindim per a la veu de l’adjectiu de Brecht contra les injustícies i les inclemències vitals. No evitarem que en la nostra ressone, però, una ranera sorda a punt d’implosió, un rogall que necessàriament ha d’aflorar i raspa quan llegim la irada veu, i no per això desbocada, de Solà. A Ira cuida també que no arribe a llòbrega; que la tinta, aquella foscor de la qual emergeix la llum, parafrasejant Hugo, siga només el pou on els ulls, pous enlluernats per la llum exterior, s’hagen de readaptar per veure-hi l’aigua al fons, tal com ens avançava el pròleg de Maria Josep Escrivà al primer llibre del poeta, Ulls de glaç (Pagès Editors, 2017). Abocat al brocal, si d’aquell glaç n’extreia «parracs de llum», ara topa amb la «superfície d’un mirall / com el pou a la pupil·la» on «esquinça / l’arc de la llum el salt al buit».
En aquesta adaptació dels sentits, imatges i ecos irrompen vigorosos en les relectures, raneres i penombres es multipliquen i se superposen in crescendo en una astuta pugna per «ésser en el no-res / i brillar en l’agonia». Reformular un discurs existencialista de caràcter alliberador sobre la condició humana que defuig tant la queixa ornamental pel no-res com l’anècdota experiencial i la ronquera contestatària, és alguna cosa més que una aposta valenta enmig del creixent sentenciosisme lacrimal en la poesia catalana present. És clar que no tothom pot, ni encara menys sap, aquest «encarnar-s’hi, en el dolor» que suposa una revisió del sentit del «ser-en-el-no-res», del «ser-aquí» o del «ser-per-a-la-mort», un replantejament en vers de l’angoixa humana, individual i col·lectiva, l’Angst heideggeriana, el vertigen del buit que allibera, autentifica, revela destí. O amb mots d’aquest poeta antropòleg i fotògraf: «la silueta / del voltor quan sobrevola / l’ossamenta del cadàver.» Vol sempre en cercles que desprèn una imatge altament evocadora del distanciament «irat» del poeta que gira, orbita constant i atent la carnadura del fet de viure i del de la mort, rotació afí amb la circularitat temàtica i estructural de l’obra.
Guanya en fondària i matisos quan la pedra és petita i llançada al fons del pou, més que no pas quan n’agafa una de grossa contra murs o espills, dels quals, no obstant, reboten i enlluernen amb cruesa escantells ben esmolats («l’eco dels miralls / en esberlar-se de l’obús que es fon / a la boca del nadó»). En canvi, tot i l’eficàcia dels cantals i dels trets en el joc de contrastos, quan el poeta s’aboca al brocal i relaxa la mirada, és capaç de fer-nos llegir els cercles concèntrics i expansius de l’objecte de la seua reflexió existencial, que perd duresa i hi sura, «encarnat / en cos i ment, / entre la llinya / i l’esquer», sobretot cap al final de la cinquena i última part de l’obra. També intitulada amb números romans, i més referencial, en aquesta secció Solà fa traslluir amb més netedat la faiçó giratòria del poemari («retorn en fals on l’ésser es retroba amb el caliu / d’una mirada somorta com el glaç»), el relliga amb el seu primer llibre (també «Origen» és el darrer poema d’Ulls de glaç) i evoca bellament l’etern retorn nietzscheà giravoltant al llarg dels pètals de la Niemandsrose de Celan: «l’origen / és el retorn de l’ossamenta al púlpit / del no-res. / ser en el pètal de la rosa / sense nom. rosa de ningú.»
Tanca l’obra un llarg poema en prosa poètica, «Èxode», que a manera de periple i engranatge de rellotgeria —aquells artefactes discoides—, rubrica la dimensió unitària de l’obra gràcies a una concatenació literal i harmònica de versos pouats de les parts precedents. Per aquesta congruència en temes i estil, fa la impressió que Jordi Solà avança amb peus de plom i que ha traçat d’antuvi un sender pel qual discorrerà d’ara endavant la seua poesia. De plom i surar. És d’agrair, sempre, un poeta conscient de la vastitud i del camuflament dels camps de mines.