Som tots potencials candidats a tindre morts a la nostra vida? Per a Joan Olivares, que acaba de publicar Els morts de la nostra vida, sembla que sí que ho som, d’ací que el títol, siguem lectors o no, ens ha involucrat.
Mentre vaig llegint Els morts de la nostra vida, em ve al cap un epitafi que he vist en la làpida d’algun cementeri: «No morim del tot mentre algú ens recorda». Les vint-i-tres narracions que Olivares ha escrit no parlen de morts, això no ve al cas, encara que, segurament quasi tots els protagonistes dels relats ja hagen mort, sinó que vol preservar el record dels personatges i les anècdotes que les han generades, les quals han poblat moments de l’entorn més pròxim a l’autor.
La singularitat dels succeïts que es generen entre els habitants de qualsevol poble no formen part dels records d’una sola persona, ni d’uns pocs, sinó de tota una col·lectivitat, d’ací que es converteixen en universals. Per què, qui no ha conegut personatges singulars a la ciutat o al poble on viu? En tenim l’exemple, encara que allunyat del nostre entorn, de Sherwood Anderson, en Winesburg, Ohio, que va immortalitzar les particularitats més amagades d’un bon nombre dels seus conveïns. La gràcia d’aquestes anècdotes rau en el fet de qui les conta i de com ho conta. Una gran part de les narracions d’Els morts de la nostra vida són escrites en primera persona. Això no vol dir que en siga el protagonista el mateix autor, sinó que ha donat la paraula a cadascun dels personatges de les històries per a dotar de més potencia i versemblança als relats.
I és que en Els morts de la nostra vida hi ha un cor que batega, que ha viscut en primera persona tot el que ens relata i ens ho fa viure no com a espectadors, sinó com a participants actius. De fet, no podrem oblidar noms com el de Palmira, Rosamaria, Cotompel, Guerola, la Pastora, Felip el del Cabàs, Serafí; ni tampoc les peripècies que ens relaten. Son anys d’estretors, de poques comoditats en les cases, de buscar el pa allà on hi haja. De les tertúlies al carrer. De menjar senzill, mentre acompanyem el narrador en l’elaboració de com preparar unes bones faves sacsades, tal com les feia Rosamaria, la qual cosa provocarà que ensalivem a mesura que anem llegint, i se’ns faça la boca aigua. L’ingredient principal de la recepta son les faves, pelades, havent seleccionat els gallons més tendres, les de la cella més clareta, sense oblidar que el primer i principal manament és que les faves no han de dormir a casa. Començarem per sofregir uns alls tendres i un tall complit de cansalada, «així que la cansalada pren aquell punt gelatinós […] va abocant grapats de llegum a la cassola sense afegir-hi més aigua que la que li quedava entre els dits. Quan la cosa comença a fer xup-xup, ho tapa i ho deixa fer a foc lent. Passats un credo o dos […], Rosamaria aferra el veixell per les anses, tot sostenint-ne la tapadora amb els dits polzes, en sacsa el contingut amb determinació però sense violència. Després que n’haurà fet unes quantes sobatudes, obrirà la cassola i hi farà una ullada. Si la pell de les faves s’ha clevillat, les retirarà del foc, si no, unes sacsadetes més».
I mentre el camí de la lectura avança cap a la fi, crida l’atenció el nivell de formalitat de la parla col·loquial amb què els personatges s’expressen. Narracions que es poden llegir independentment sense l’ordre que l’escriptor ha triat per a la publicació. Encara que hem de dir que entre el primer relat «Palmira» i el darrer «El rabo de l’espolsador» es tanca un cercle, i per això recomanem llegir-los en aquest ordre, la lectura del qual ens donarà les claus per a entendre perquè els personatges actuen així i no d’altra manera.
Potser és un llibre fàcil de llegir, però paga la pena fer-ho perquè reflecteix una època, no solament la de l’autor dels relats, sinó de tots els que anem complint anys, que no voldríem reviure, perquè temps passats no foren millors, però que no convé oblidar.