No cal repetir aquest instant (Obra reunida II, 1982-1997) és resultat de l’agrupació de fragments de vuit obres del poeta català Antoni Clapés (Sabadell, 1948). Si bé podem afrontar la lectura de cadascuna de les creacions de forma individual, hem trobat que l’anàlisi guanya fecunditat si fem front a la globalitat del compendi, puix que hi ha, n’estem segures, un fil temàtic transversal.
Ens trobem així davant d’una metaobra, d’un espai que confronta mort i vida, foscor i llum, literatura i filosofia, passat i present. El subjecte líric, lluny de posicionar-se a un bàndol clar, dansa entremig: habita els silencis i els mots. Hi juga amb ells i els dona forma. Assistim a diàlegs existencials, i excepcionalment personals i íntims. Sota aquests roman ocult un dubte ‒com comprendre l’existència? ‒, que trobarà resposta arran del desenvolupament orgànic de la lectura.
L’element fonamental a No cal repetir aquest instant, vertebrador temàtic i filosòfic, sobre el qual versa tota la creació de Clapés és l’escriptura. Hi ha consciència plena del fet que el llenguatge captura els desitjos, els dona sentit i forma, significat i significant. Ens trobem amb un jo líric que construeix la seua identitat a partir de l’expressió, condició sine qua non de l’existència, perquè la conforma:
Cos lacerat
poema.
(En la poesia res no acaba,
tot recomença:
obstacle i salt, al-
hora.)
(pàg. 147).
Aquesta revelació, marcada pel romanticisme i el pessimisme, ens ajuda a comprendre la vertadera essència dels binomis que plantejàvem als inicis de la lectura de l’obra de Clapés. No estem davant de dualitats opositives sinó complementàries. La vida no s’enfronta a la mort, ni la llum a la foscor, sinó que l’una existeix per i a partir de l’altra. Així, el coneixement rau en la soledat del subjecte, és a dir, el llenguatge naix del buit: «Fer del silenci matèria i objecte de l’escriptura: radical suspensió del llenguatge» (pàg. 171).
D’aquesta forma, la suspensió del so és la que permet la comprensió i la contemplació de la vida, la possibilitat d’un no-llenguatge: «Només pots parlar ‒penses‒ des del no-llenguatge: pregunta i resposta, alhora. Dubte, en qualsevol cas. Car saps prou bé que tan sols a partir de la impossibilitat de dir-ne absolutament res, es pot parlar de res» (pàg. 210).
Aquesta clau de lectura ens permet arribar a un nivell següent d’enteniment. En l’univers de Clapés, la dependència comunicativa (entesa com la relació abstracta entre parlants) que existeix entre silenci i parla no es desenvolupa a un espai de referencialitat ni de concreció ‒perquè el subtext és indeterminat i abstracte‒, sinó tan sols de recepció. Però, recepció de què? I per què?
A partir d’un neoplatonisme depurat trobem que el canal per accedir a aquest espai és l’Amor, que es presenta com el constructor de la Veritat del jo líric: «L’amor vola llis / com una fletxa: / penetra / la tenebra, il·lumina / els rebrecs del pensament. / Allí on habita la llum, el reflex dels secrets» (pàg. 198).
D’aquesta forma, el subjecte s’adreça a l’amor per sobreviure, i el canal a través del qual pot reproduir-se és l’amada: «La teva mirada omplia d’estels el firmament del migdia. […] Ombres que només s’il·luminaven si tu les miraves» (pàg. 204). La possibilitat de la seua existència justifica la vida: «La flor que voreja el camí / només existeix / quan tu la veus: / el seu color és pur / reflex d’una mirada / ‒si la mires» (pàg. 214).
La unió i la confrontació entre el que és i el que no és [re]significa l’existència. Existim a l’equilibri.