Quan vaig tindre la idea de fer una nit de contes a Gandia, vaig pensar en un lloc emblemàtic de la ciutat on poder efectuar-la. Havia de ser un indret rellevant en el qual els contistes llegirien els seus textos al públic en un entorn bonic i agradós i, si podia ser, carregat de significat tant històric com actual. Vaig barallar diversos emplaçaments amb aquests requisits i, finalment, vaig decidir que el Palau dels Borja hi seria el lloc ideal.
Així que, amb el vistiplau de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques i també del Palau, sota l’acceptació de la proposta per part de Saforíssims, SL, la primera Nit de Contes al Palau va tenir lloc el 17 de novembre de 2012. Des d’aleshores i amb l’excepció de l’any 2020 a causa de la pandèmia, el Saló de Corones ha sigut el marc habitual de celebració de la Nit de Contes al Palau.
Una fita important dins del programa de la Nit de contes al Palau que l’ha arrelada més encara als ciutadans i a la joventut, va ser la incorporació de la lectura de microrelats. Era la IV Nit, el 2015. L’associació Tirantianes —integrada i fundada per professores de l’IES Tirant lo Blanc de Gandia—, convoca anualment un concurs intercomarcal de microrelats entre diversos centres educatius públics, privats i concertats, que té com a finalitat fomentar la igualtat i lluitar contra la violència de gènere entre la joventut. És un projecte educatiu magnífic i jo, després de posar-me en contacte amb Mercè Morell —aleshores professora de l’esmentat institut i presidenta de l’associació cultural Tirantianes—, vaig voler incorporar la lectura dels relats guanyadors a la Nit de Contes al Palau. Microrelats escrits per joves sobre la igualtat de gènere i que podíem escoltar en la Nit de Contes, era una oportunitat que no podia deixar passar.
Aquesta col·laboració estreta entre la gent de Tirantianes, els alumnes de secundària de diverses comarques i la Nit de Contes, s’ha consolidat al llarg dels anys fins avui i, aquesta activitat —que forma part de la setmana literària de Gandia, ara ampliada a tardor literària— s’ha convertit en una ocasió per a integrar i estimular els joves en l’estima per la literatura. Juntament amb la lectura dels microrelats, la lectura dels contes d’altres autors i autores han fet que aquesta nit literària siga una referència ineludible per als amants de la narrativa breu.
Una altra de les característiques que ha conformat la Nit de Contes al Palau és l’acompanyament. Sempre he considerat que la unió de diferents disciplines artístiques enriqueix els actes i crea el convenciment que la cultura té unitat. Així, la música en diverses modalitats, el teatre o la fotografia —fomentant també els artistes i músics de la comarca principalment—, han tingut presència en la Nit de Contes al Palau i han estat associades a l’acte de la lectura dels contes que cada escriptor ha triat voluntàriament entre la seua producció. Així, entre lectura i lectura, s’intercalen les actuacions per fer més amenes les vetllades.
La intenció més important d’aquesta iniciativa cultural era consolidar un lloc exclusiu perquè el conte contemporani tingués una presència anual, i que la gent interessada gaudís d’una referència periòdica on els escriptors i escriptores disposaren d’un acte per mostrar la seua obra contista. A més a més, hi havia un altre propòsit, configurar un arc intergeneracional i estèticament heterogeni que donés a conèixer la riquesa i varietat creatives d’aquest gènere literari a casa nostra. Tant un objectiu com l’altre s’han complit amb escreix.
Aquesta Nit de Contes, doncs, ha sigut, alhora, una reivindicació de la narrativa breu en general i del conte contemporani per a adults en particular.
I és que, malauradament, encara hi ha molts lectors que identifiquen tot allò que és curt o fragmentari amb insignificant; que confonen la concreció amb la simplicitat i la qualitat amb el nombre de pàgines, com si l’acte de creació en literatura fos una mercaderia venuda a pes. Pere Calders diu: «Un cap gros no és necessàriament senyal d’una intel·ligència superior. A vegades, és ben al contrari. Amb els llibres, ocorre que un nombre més gran de ratlles o de pàgines no garanteixen elles soles, la bondat del material de lectura».
Desconec d’on prové la sèrie de prejudicis que s’han gestat al voltant de la narrativa curta i els seus autors, però aquesta citació podria resumir l’absurditat d’algun dels seus arguments. És un error que la gent descarte a priori un gènere literari i no s’avese a parar esment en la subtilesa, la profunditat, el rigor lingüístic i l’originalitat que pot posseir la narrativa breu. No s’entén tampoc que, si ets un prosista no novel·lista, faça la impressió que no tens molt que dir, que et manca talent i alè narratiu.
Costa de comprendre el fervor quasi exclusiu atorgat al género dilatado, segons J. L. Borges, però encara es comprèn menys la desqualificació, l’oblit o la indiferència, quan no el menyspreu, d’obres i autors imprescindibles i literàriament ben intel·ligents que són relegats només perquè han escrit o escriuen narrativa curta.
El conte no és la preparació per a un objectiu final que és la novel·la o una mena de gimnàstica de manteniment que l’escriptor de debò usa entre novel·la i novel·la. El conte contemporani és una forma literària autònoma amb característiques pròpies i tècniques diverses que mostra i reflexiona sobre les múltiples facetes de l’existència humana i ha fet una de les aportacions més originals de la narrativa en el segle XX; un gènere viu i d’una versatilitat formal i tècnica que constitueix una opció estètica enriquidora per a qualsevol literatura.
Caldrà, doncs, anul·lar tòpics i fugir i criticar les inèrcies creades, ja que no comptar amb ell seria un empobriment intolerable. No vull ser alarmista ni iniciar cap debat estèril, però només caldria fixar-nos en quants premis literaris de narrativa guanyen els llibres de contes o, en general, quants llibres de contes inclouen les editorials en el seu catàleg per constatar el que comente. El percentatge és ridícul. Hi ha altres gèneres anomenats minoritaris, com ara la poesia, el teatre, l’assaig, etcètera, però les editorials solen tenir-ne col·leccions pròpies, en canvi de contes i narrativa curta, no.
No hi ha gèneres més essencials que altres en literatura, sinó que s’ha dotat de més prestigi i valor a uns en detriment d’altres. No es tracta d’establir una competència entre gèneres, es tracta de reivindicar la pluralitat literària i les diferents perspectives de la realitat.
No vull acabar aquest article sense donar les gràcies als escriptors i a les escriptores que van acceptar la proposta de vindre a llegir els seus contes i que, a més a més, els han lliurat generosament a l’editorial Lletra Impresa per conformar el llibre Nit de Contes al Palau, que reuneix els textos llegits en l’acte durant aquests deu anys i que s’ha publicat en la col·lecció «Ovidianes». Només caldrà que comproveu la nòmina d’autors i autores que el configuren per copsar la seua rellevància. Manuel Baixauli, Elvira Cambrils, Jordi Llavina, Isabel Canet, Manel Joan Arinyó, Francesc Bononad, Rafa Gomar, Carles Mulet, Joan Olivares, Lliris Picó, Robert Cortell, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Ricart, Raquel Casas Agustí, Santiago Díaz, Juli Capilla, Esther Climent, Maria Seguí, Martí Domínguez i Gràcia Jiménez.
Un llibre magnífic i molt recomanable que confirma simbòlicament la consolidació i l’arrelament social d’una activitat literària que espere poder continuar per molts anys.