Arrelats és un llibre bonic. Per la idea, per l’edició tan acurada, però, sobretot, per aprofundir d’una manera tan directa i tan honesta en el cor del País Valencià i parlar-nos d’allò que se’n parla poc o no se’n parla gens: de les arrels fondes que s’endinsen en el temps, de la memòria compartida, de la diversitat de corrents que conflueixen en una llengua i una cultura i una manera de ser. Per la reivindicació honesta de la identitat que desprén, en un temps de polítiques uniformitzadores, negacionismes obscens i globalitzacions mal enteses. Però anem a pams.
El projecte naix ara fa prop de tres anys, amb la publicació d’Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya. Un llibre, signat pels mateixos editors —Judit Pujadó i Xavier Cortadellas—, que vol donar resposta a una idea que va formular John Berger i que apel·la a la importància que té per als pobles narrar-se, explicar-se, si volen continuar existint. Aquell primer volum va posar en evidència que els editors havien fet curt: que n’hi havia moltes més famílies antigues que no semblava i més territoris que abastar, si volien ser coherents amb la idea, i que, per tant, aquell volum podia ser vist com una primera pedra. Així que, l’any passat, van aparèixer Arrelats. Masos, masies i famílies antigues de Catalunya, l’Aran i Andorra i, simultàniament, aquest dedicat al País Valencià que ara ens ocupa. I més endavant, si la cosa va bé, veuran la llum els volums centrats en les Illes Balears i l’Alguer.
Es tracta d’un volum amanós, de tapa dura, fet amb paper bo i fotos en color, amb una fotografia de portada que ja és tota una declaració de principis: una barraca de la Punta, a l’Horta de València, amb la Ciutat de les Arts i les Ciències al fons. La dicotomia eterna: tradició i modernitat, que tanta gent es resisteix a casar. És un llibre que et convida a fullejar-lo, a espigolar un fragment d’ací i d’allà, a contemplar les fotografies i llegir-ne els peus, però no només. En efecte, el text mereix una lectura pausada, reflexiva. Juli Capilla ha visitat territoris de tot el País Valencià —de Vilafranca dels Ports al Camp d’Elx passant pel Carxe murcià i l’illa de Tabarca—, i, en cada lloc, s’ha assegut per xarrar calmosament amb gent que té coses a dir, però que, a més, pertany a nissagues de recorregut llarg, i de procedència diversa, perquè el País Valencià, potser com tots però una mica més, és territori d’al·luvió i la seua identitat no pot explicar-se sense aquesta confluència de sangs i, per tant, de cultures, de parlars: occitans, maltesos, mallorquins, genovesos, a més de la base catalana, arribats en diferents moments de la història, que el text ressenya de manera succinta per posar-nos en context. Hi trobem famílies que fugiren de persecucions diverses i també de comerciants que s’hi instal·laren per exercir-ne l’ofici, cognoms que copen pràcticament el cens de població d’un poble (els Benavent de Quatretonda) i famílies que resisteixen l’embat dels interessos capitalistes que no miren prim (com els Palau, propietaris de l’última barraca de la Punta, a l’Horta de València) i destrueixen allò que xafen sense demanar-ne opinió, projectes que reivindiquen la terra i l’agricultura dels antics amb eines modernes (la gent de Jesús Pobre, per exemple) i, per damunt de tot, trobem l’estima per la cultura heretada dels majors i pel país i per la llengua. De vegades, algun observador extern se sorprén de com el País Valencià ha sobreviscut a tants embats. La resposta està en individus, en famílies, en associacions, en pobles com els que trobareu a Arrelats.
Juli Capilla alterna les paraules dels entrevistats —amb cursives recurrents per no deixar perdre els diversos accents de la llengua—, amb la informació de context i, de tant en tant, algunes reflexions personals. Tot embastat en un text que fa de bon llegir i que et sorprén, ací i allà, perquè et descobreix aspectes inèdits del teu país. Un text que, sense defugir els perills, obre sempre una escletxa perquè hi penetre la llum de l’esperança.