Del Simposi Internacional Estudis Escènics que es va celebrar a l’Institut del Teatre de Barcelona el passat octubre de 2021, el millor que em vaig endur a títol personal va ser la trobada amb alguns dramaturgs i dramaturgues valencians —Xavier Puchades, Guadalupe Sáez, Núria Vizcarro— i amb el professor Ramon X. Rosselló. Conèixer-los em va fer adonar que a València existeix una escena vivíssima, amb unes inquietuds gens llunyanes a les que tinc com a espectadora i crítica i que, tot i així, desconeixia gairebé del tot. Per això he celebrat la publicació del volum Dramatúrgia valenciana contemporània, amb cinc textos dramàtics estrenats en els darrers anys que ha seleccionat i prologat Rosselló: El fill que vull tindre, del col·lectiu Pont Flotant, I tornarem a sopar al carrer, de Begoña Tena i Xavier Puchades, Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, de Núria Vizcarro, La sort, de Juli Disla, i La confiança, de Guadalupe Sáez.
El volum és la primera antologia de dramatúrgia contemporània que la col·lecció «Dramaticles» (Comanegra / Institut del Teatre) dedica a la producció nacional i, més concretament, a un territori dels Països Catalans. Potser el que més crida l’atenció del volum és la proximitat que sembla indicar entre les escenes valenciana i catalana actuals: hi trobem, entre d’altres, la progressiva incorporació de l’autoria femenina, que Rosselló subratlla com a tret fonamental dels últims anys, i l’emergència de subjectes tradicionalment alteritzats —les dones, l’espectre LGBTIQ+ o els infants. A més, hi ocupa un rol preeminent, segons Rosselló, l’exploració de la «realitat»: una tendència que fa pensar en el teatre del «real» que descrivia Carles Batlle fa uns anys, i que es declina en narratives en primera persona, peces documentals i participació d’actors no professionals.
També hi predominen les propostes que s’allunyen de les formes dramàtiques clàssiques i es vinculen a processos de creació escènics, una evolució ben present a l’escena catalana que obre interrogants respecte a l’edició. D’entrada, cal celebrar que aquest tipus de peces accedeixin a publicacions en paper, perquè tot sovint no és el cas i això allunya de la permanència i del cànon una part molt important de l’escena contemporània. En un segon temps, però, un volum com aquest suscita preguntes sobre l’edició que s’ha de fer d’aquest tipus de propostes escèniques, ja que hi contrasten textos força explícits sobre la pròpia dramatúrgia, com els de Pont Flotant o Tena i Puchades, amb propostes, com la de Sáez, que es llegeixen com a textos lírics però conten poca informació sobre com es van escenificar. És una qüestió que valdria la pena debatre i elucidar durant els propers anys.
En conjunt, els textos de l’antologia destaquen per l’amalgama de les dimensions afectiva i política —més o menys explícita—, i hi trobem una atenció majoritària a qüestions de criança i de pater/maternitat, així com a l’intercanvi entre generacions i èpoques. El fill que vull tindre és un cant intergeneracional —amb criatures i gent gran en escena— a les diverses facetes i perspectives de la criança; i I tornarem a sopar al carrer fa memòria de les lluites urbanístiques del barri del Cabanyal, a València, també amb la participació d’intèrprets no professionals. Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora proposa una recuperació genealògica, a partir de les pors de les dues intèrprets contemporànies, de la figura de Teresa/Florencio Pla Meseguer, una persona intersexual que va ser maqui durant el primer franquisme. La sort de Juli Disla retrata l’espera de vegades difícil que precedeix l’arribada d’un fill —que darrerament al Principat s’ha tractat en obres sobre la mort perinatal— a través de dos vincles, l’adopció i l’amor entre dos homes, ben infreqüents a la tradició teatral. Finalment, a La confiança, Guadalupe Sáez presenta el relat d’un part marcat per la violència obstètrica, que es desdobla d’una dimensió metafòrica amb la història d’una orangutana que s’enfronta a una excavadora que amenaça la seva progenitura.
La introducció de Rosselló, concisa però informativa i farcida de referències d’interès, introdueix les obres tot vinculant-ne el contingut amb les condicions de producció i ofereix una panoràmica de l’estat actual del teatre valencià. Una informació gens supèrflua per als espectadors mitjans del principat, que tenen poques oportunitats de veure teatre d’altres territoris catalanoparlants. Aquesta manca de coneixement tampoc ajuda a generar interès: l’any 2017, Patrícia Pardo va actuar a la Nau Ivanow i no érem més de cinc espectadors a la sala. Per sort, la temporada 2022-2023 sembla portar vents de canvi, perquè veurem la dramaturga mallorquina Marta Barceló al TNC i una de les obres recollides al volum, La sort de Juli Disla, a la Sala Beckett. Tant de bo que tot plegat assenyali l’inici d’una tendència a l’alça: mentrestant, Dramatúrgia valenciana contemporània constitueix un molt bon avançament.