A qui li agrada mirar-se de prop? Ben pensat, potser caldria fer la pregunta d’una manera diferent; no podem obviar els temps que corren d’Instagrams i Stories. Plantegem-la, doncs, en uns altres termes: a qui li agrada observar-se sense filtres, detingudament?
Aquesta qüestió m’ha perseguit mentre llegia Mirar-nos de cara, un recull de set assajos escrits als noranta per l’assagista novaiorquesa Vivian Gornick (1935), publicats per L’Altra Editorial la tardor passada. Set textos que ens transporten a diversos moments de la seva biografia, tot desvetllant-nos, d’una manera francament honesta, alguns atributs que no sempre són afalagadors. Per autoconèixer-se, l’autora sovint recorre a una galeria de personatges que han format part de la seva vida: en ells s’hi projecta i, com si fossin un mirall, troba la seva imatge.
A través de les pàgines se’ns dibuixa una Gornick d’una empatia intermitent cap als altres, a alguns dels quals ha recorregut per desfer-se de la buidor que se l’empassava quan se sentia sola. I és que, sens dubte, el tema cabdal de l’obra és la solitud, que uneix com un fil invisible tots els textos, des d’aquell en què parla de les seves primeres experiències laborals, «Record de les Catskills», fins a un altre en què reflexiona sobre les relacions epistolars i per telèfon, «Escriure cartes».
En un dels assajos més suggestius, «Viure sola», relata que va sentir de ben jove la solitud, quan, acabada de casar, ella i el seu marit, infeliços, passaven el dia plegats. Un cop separada, es va entregar a la causa feminista, i durant aquest temps va creure que entre aquelles dones l’havia aconseguit esquivar sense caure en la trampa de l’amor romàntic. Va escriure aleshores un polèmic article, «Contra el matrimoni», en el qual defensava que el principal motiu pel qual la gent es casa és per evitar aquesta sensació. Per combatre-la, sostenia, se l’havia de mirar als ulls i aprendre a viure sola.
En aquest punt de la narració, però, queda clar que a Mirar-nos de cara no hi ha espai per als dogmes. Quan l’autora arriba a una certesa, la realitat emergeix per fer-la miques, i ella s’abraça amb força a l’esfondrament. L’obra, per tant, reflecteix el procés de construcció de la Gornick, sempre en trànsit, conscient que no n’hi ha prou amb assumir una revelació: cal recordar-la i treballar-la cada dia. Així, quan creu que ha aconseguit vèncer la solitud, descobreix que només ha après alguns trucs fàcils per esmorteir-la. I se n’adona en tornar a viure acompanyada, durant l’estada a una ciutat universitària, on comparteix casa amb una professora. Aleshores gaudeix per primera vegada de la tranquil·litat de la bona vida domèstica. Una quietud que venç l’angoixa «de baixa intensitat» que patia, germana de la solitud, i que l’havia desconnectat de si mateixa. Sentir-se sol, adverteix, no es pot curar des de fora.
Tanmateix la Gornick és molta Gornick, i allò que et dona amb una mà t’ho pren amb l’altra. Tot i que afirma que cal enfrontar la solitud de manera íntima, assenyala diverses circumstàncies externes que l’alimenten. N’és un niu, per exemple, Nova York, on, com observa de manera semblant el Muñoz Molina, tothom camina embolcallat d’una pel·lícula impenetrable de cel·lofana. També ho són els campus americans, amb les seves trobades i converses superficials que ocasionen que el cor amenaci ruïna. Però deia que aquest text està farcit de paradoxes. I és en una ciutat universitària que l’autora recupera el diàleg intern; així com als carrers interminables de Manhattan, on anant amunt i avall se sent feliç de començar i acabar en si mateixa.
La col·lecció d’assajos parla de diverses experiències de l’autora, però totes elles són transferibles. Algú no ha estat vençut per la solitud, fins i tot quan l’envoltaven els seus? I qui no s’ha sentit mesquí per buscar companyia de manera insaciable? El mateix títol de l’obra ens convida a fer aquesta capbussada interior, a mirar-nos de cara. La Gornick ens aguanta el mirall.