L’endemà de la celebració del seu casori, Adrienne Rich, escombrant el terra de la cuina, va pensar que el que havia succeït a la vigília era ser dona. Un acte ancestral, allò que sempre han fet les dones. Al cap d’uns mesos, embarassada i de passeig, el pensament va ressonar: això és el que sempre han fet les dones. I va empassar-se les idees perquè a l’entorn no va trobar el lloc —ni els llibres— on qüestionar-les. A la intimitat dels seus diaris trobem una jove mare abatuda mentalment i deprimida, amb sentiments ambigus vers els seus fills i sense ningú per compartir-ho. L’assagista i poeta nord-americana retorna a aquell dolor a l’article Ira y ternura (1976) i el problematitza; el fa públic per qüestionar els rols de gènere i la mitificació de ser mare. És part d’un corpus extens que, des dels setanta, posa en dubte la construcció cultural del que se suposa que és ser dona.
Cinquanta anys més tard, l’esperada segona novel·la d’Eva Baltasar, Boulder (Club Editor, 2020), se suma a la genealogia d’autores que fa trontollar el concepte de maternitat hegemònica, aquella escrita en singular. La que es presenta com a abnegada, natural (de naturalesa) i instintiva. El fet reproductiu com a tema, intuït al final de Permagel, podria ser l’eix de la trilogia de Baltasar, que es tancarà aviat amb la publicació de Mamut. Deia en una entrevista que els tres títols no compartirien personatge, però sí veu narrativa. A Permagel no se’ns explica com la protagonista afronta la cria dels seus nebots orfes; Boulder és l’exploració d’aquest vincle. Amb les seves protagonistes lesbianes, l’autora eixampla els imaginaris molt heterosexuals de la literatura catalana contemporània. Quan, sobtadament, en tots dos llibres les converteix en mares, podríem pensar en una voluntat normalitzadora d’una de les lluites cabdals del col·lectiu LGTBI+, el dret a tenir fills. Però si ja al primer llibre ens incomodava amb una sexualitat explícita i una ironia amarga, uns trets aquí suavitzats, Boulder tampoc és un llibre d’intencions complaents, o almenys no només. I d’aquí ve el seu interès.
Batejada per la seva nòvia amb el mateix nom que els blocs de pedra solitaris al sud de la Patagònia, els boulders, la protagonista i veu narradora canvia de vida quan se li demana. Abandona la cuina del vaixell on feinejava per amor a la Samsa, una geòloga que l’arrenca de la itinerància per portar-la a terra ferma. Com si l’estabilitat del sòl provoqués el desgast de la relació, el conflicte arriba d’hora: la impossibilitat de negar-se al desig de la seva parella de ser tres. Davant la tria de tenir una criatura o perdre la Samsa, la Boulder es capbussa en una maternitat imposada perquè és incapaç de separar-se. I encara més, no se sap comunicar.
La primera persona de la narració serveix per acompanyar i (en el millor dels casos) entendre el patiment del personatge, algú avesat a «pensar com tapiar els sentiments». La inseminació artificial, les classes de preparació del part o la lactància en col·lectivitat poden ser enrevessats si són per obligació. L’únic que sap de l’angoixa és l’amic Ragnar, el taverner que li assegura que a partir del segon fill t’hi acostumes. Una frase prova de la vigència de la norma social mil·lenària: als homes se’ls permet la desafecció en temes de criança; a les Medees, se les apunta amb el dit. El personatge de Baltasar ofereix un punt de vista original: expulsada de la relació mare-filla, durant tota la narració es bat entre la culpa per no poder formar-ne part i la necessitat de mantenir-se al marge.
«El llenguatge és un territori ocupat […], només el llenguatge pot fer que pertanyis a un lloc», diu la veu narradora. Pertànyer és també que se’t narri, ser-hi entre la resta d’opcions. La representació és important amb termes d’identificació, també per la diversitat. No hi ha una sola manera, ni correcta, de ser mare. Sense llibres així, correm el risc que el dolor i la culpa i totes aquelles maternitats desafiants de la norma es mantinguin ocultes a les pàgines dels diaris personals.