Quan estudiava sisé de batxillerat, d’un vell batxillerat d’una època anterior a la democràcia —allà per l’any 1974—, el meu professor de literatura, don Narciso, tingué la inesperada i brillant idea d’impartir-nos l’assignatura de literatura d’una manera cronològica a l’inrevés. És a dir, començaríem per l’estudi de la producció més actual i contemporània i, a poc a poc, retrocediríem en el temps. A més, ens proposà la lectura col·lectiva de tres llibres: Ángel fieramente humano del poeta Blas de Otero, Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender i El tragaluz d’Antonio Buero Vallejo. Les tres obres em van deixar un record inesborrable i els seus autors els he llegit posteriorment amb fidelitat i admiració. Sobretot, Buero Vallejo, de qui he llegit pràcticament la totalitat de les seues obres. Potser perquè no he oblidat mai l’ambient distés i divertit que vam viure a classe mentre llegíem El tragaluz. Ens encantava a tots escoltar els diàlegs que alguns millor que altres dramatitzaven i intervindre quan era el nostre personatge el qui parlava.
Des d’aleshores, m’agrada llegir teatre i ho he fet amb molta freqüència. Procure llegir almenys una obra de teatre al mes, intercalant les lectures teatrals amb les narratives, poètiques o assagístiques. Les dues obres últimes que he llegit són, per exemple, El moviment de Manuel Molins, publicada per Onada Edicions, i L’abraçada dels cucs de Paula Llorens. Inicialment em vaig aficionar a llegir les obres de la col·lecció de teatre de l’editorial Escelicer. M’interessaven molt els textos tràgics que et feien reflexionar —obres com Escuadra hacia la muerte d’Alfonso Sastre o La camisa de Lauro Olmo—, però també les comèdies, sobretot les de Miguel Miura i Enrique Jardiel Poncela. A poc a poc, vaig anar coneixent altres autors com Ramón del Valle-Inclán i la seua indispensable Luces de bohemia, Rafael Alberti o Federico García Lorca. I clàssics com Lope de Vega i Calderón de la Barca.
Lògicament, a partir d’aquelles lectures d’autors exclusivament en castellà, vaig voler ampliar els meus coneixements de literatura teatral amb la lectura d’autors estrangers —com Samuel Becket, Bertolt Brecht, Eugène Ionesco, Tennessee Williams o Arthur Miller, entre altres—, però, sobretot i d’una manera totalment autodidacta, vaig començar a investigar l’existència d’obres de teatre en la meua llengua, més enllà dels típics sainets que vaig llegir també i, fins i tot, vaig representar amb un grup d’amics i d’amigues socis d’un club juvenil de l’època. Estic parlant de finals dels anys setanta i de la dècada dels huitanta del segle passat. Aleshores, vaig descobrir els primers llibres de la col·lecció de teatre de l’editorial Tres i Quatre, col·lecció de la qual em va impressionar molt la lectura de tres títols: El brunzir de les abelles de Josep Lluís i Rodolf Sirera, Els cignes fora de l’aigua de Martí Domínguez i La dansa del vetlatori de Manuel Molins. Els germans Sirera i Manuel Molins han continuat sent per a mi autors de referència del millor teatre valencià i, amb els anys, he procurat llegir totes les seues obres. Sens dubte, són autors equiparables amb el millor teatre català i amb el de qualsevol altra llengua culta. Gràcies a ells, a més, vaig anar descobrint també la resta dels autors del teatre català de l’època, sobretot el que es publicava a la col·lecció «El Galliner» d’Edicions 62 i vaig descobrir un autor genial i imprescindible, Josep Maria Benet i Jornet de qui no oblidaré mai el plaer que em provocà la lectura de Fantasia per a un auxiliar administratiu.
Mentrestant, la meua afició a llegir teatre i el meu ofici de mestre em van portar també a interessar-me per l’ensenyament del teatre a l’escola, com a exercici dramàtic i d’expressió corporal, però també com a lectura. I, en aquest sentit, he de dir que la lectura d’obres de teatre m’ha sigut extraordinàriament útil per a fomentar la lectura en general entre el meu alumnat. Des que vaig provar sort, tal com va fer el meu estimat professor don Narciso, no he deixat mai de recomanar una lectura teatral cada curs escolar. Una lectura que hem llegit amb diversió i que, a diferència de les lectures col·lectives narratives, els meus alumnes han volgut repetir una vegada i una altra canviant-ne els lectors per tal de poder participar tots en una mateixa escena.
Per això, en una època en què vaig exercir, més o menys, de director literari d’Edicions Bromera, li vaig proposar a l’editor la creació d’una col·lecció de teatre infantil, «Micalet Teatre», en la qual han publicat nombrosos autors, homes i dones, com, per exemple, Manel Cubedo, Pasqual Alapont, Carles Pons, Vicent Vila, Juli Disla, Eduardo Zamanillo, Eduard Costa, Carles Cano, Teresa Broseta, Fani Grande, Joan Nave, Àfrica Hurtado i Carles Alberola i Roberto García, autors de Joan, el Cendrós, una de les obres més venudes d’Edicions Bromera, la qual cosa demostra que el gènere dramàtic sí que pot ser un gènere d’èxit. Evidentment, el teatre s’escriu amb l’objectiu de la seua representació, però no sempre tenim accés a la interpretació escènica dels textos que volem conéixer. A l’escola hem de fomentar el teatre llegint-lo i organitzant eixides de l’alumnat per a veure teatre, a més de proposar la representació d’alguna de les obres llegides. El professorat s’ha d’atrevir a llegir teatre tots els anys. Estic segur que si ho feren, descobririen que és divertit i, sobretot, molt gratificant i satisfactori per a tots.
I ho és, de satisfactori, també per a adults com a lectura individual i silenciosa. Quan llig un text teatral, jo mateix m’imagine la representació, tal com fem tots quan llegim una novel·la: ens imaginem la fisonomia i el caràcter dels personatges, el paisatge i les accions que s’hi succeeixen. Si la trama és interessant i t’atrapa com a lector, no hi ha diferència significativa entre una història narrada i una història dialogada. Per tant, a la pregunta de si hem de llegir teatre, la meua resposta és afirmativa. Jo he gaudit llegint en solitari obres de José Luis Alonso de Santos, de Francisco Nieva, de José Sanchis Sinisterra i de dramaturgues més joves com Lola Blasco, Antonia Bueno, Diana de Paco Serrano, entre altres, en castellà. O, per exemple, amb obres escrites en català de Jordi Casanovas, Toni Cabré, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé o Jordi Galceran, entre molts altres. O llegint obres clàssiques de William Shakespeare, Enrik Ibsen, Anton Txèkhov o les tragèdies gregues de Sòfocles.
Llegim teatre, sí. I llegim teatre d’autores i d’autors valencians. Incloem les seues obres en els clubs de lectura i fem lectures dramatitzades col·lectives. Reservem un espai del nostre temps lector a descobrir el nostre teatre i comprovar, amb plaer, que tenim autors dignes de ser coneguts i distingits com Rodolf Sirera o Manuel Molins, de qui, per sort, la Institució Alfons el Magnànim, ha publicat ja, en tres volums, la seua obra teatral completa. Autors als quals, afortunadament, podem afegir-ne d’altres més joves igualment interessants com Francesc Adrià, Pasqual Alapont, Carles Alberola, Roberto Garcia, Paco Romeu, Jèssica Fortuny, Joan Nave, Sònia Alejo, Pepa Juan, Paco Zarzoso, Anna Rubio Fandos, Anna Marí, Joan Tormo, Pau Alabajos, Urbà Lozano i molts altres. Llegim teatre, sí, en general i en la nostra llengua. Tenim una producció literària dramàtica que mereix ser coneguda.