No faré el que seria propi del cas: parlar de Ferran Garcia-Oliver com a medievalista, primer, i com assagista i novel·lista, després. Per aquest ordre, a més. Perquè significaria disseccionar l’escriptor en dues facetes com si fossin, no diré que oposades ni antagòniques (ja només faltaria!), però diferents. I no, no ho són. De fet, encara que si seguíssim un fil estrictament cronològic hauríem de parlar dels seus primers treballs com a historiador, personalment la primera lectura que vaig fer d’un escrit manufacturat per ell va ésser Oc, un assaig dietarístic, a la presentació del qual casualment —però ben conscientment— vaig assistir perquè em trobava entre un més dels assistents mallorquins becats dels Premis Octubre (1989).
Aquell viatge al país dels càtars i dels trobadors va significar —crec— iniciar, o acabar de donar forma, a una manera de fer, d’inestimable valor quantitatiu i qualitatiu, que s’ha perllongat en el temps: la d’escriure sobre història sense deixar de costat la creativitat de l’escriptor i, alhora, la de regalar-nos novel·les, dietaris i assajos que aporten reflexions al voltant de temes diversos, entre els quals no falta la meditació sobre l’ofici d’historiar el passat. Tant en els llibres d’història stricto sensu com en els assagístics, el punt de partida és la societat valenciana en la qual habita l’autor. Però aviat el marc s’estén al conjunt dels Països Catalans i, a partir d’aquí, a tot l’orbe terrestre. Perquè l’escriptor no perd mai de vista que ens movem en un món de cinc continents. Fins i tot els treballs històrics més concrets van molt més enllà del que podria suggerir l’enunciat. La vall de les sis mesquites, posem per cas, no és cap estudi «local» entorn del monestir cistercenc de la Valldigna (objecte d’anteriors treballs per part de l’historiador) sinó una visió àmplia de la ruralia valenciana que té un interès enorme per a l’estudiós de la pagesia europea, des del moment que una bona part d’aquells pagesos d’aparença subalterna són moros i, per tant, la relació a tots els nivells amb els seus homònims cristians (i amb el senyoriu dels monjos) no té parangó Pirineu amunt, perquè no hi ha moros. Però com que Garcia-Oliver defuig l’encotillador academicisme que tan sovint emmotlla l’historiador, acaba per proporcionar-nos un llibre amb una clara voluntat narrativa, amb la qual cosa acabam per tenir entre les mans una obra d’alt nivell i alhora de plàcida deglució. A aquest interès per la història rural (rere el qual podem pensar que hi traspua l’infant que trescava pels bancals del terme de Beniopa i, més tard, s’hi ha projectat el llaurador que conrea l’hort heretat del pare), s’hi afegeixen altres àmbits, com els de la producció cultural, les mentalitats, l’espiritualitat i, especialment, les comunitats jueves. El seu, per ara, últim llibre d’història, Els murs fràgils dels calls, constitueix una mirada de conjunt sobre els jueus dels Països Catalans que segueix la mateixa pauta formal i de fons ja comentada de rigor i destresa expositiva a parts iguals.
En fi, no faré un inventari de totes les publicacions del catedràtic saforenc, entre altres coses per una elemental economia d’espai, però no puc deixar de comentar el seu Ausiàs Marc, una visió sobre el poeta i la seva obra qualificada per alguns «d’heterodoxa», perquè l’estudiós va cometre la insolència d’intentar donar un sentit als versos, el qual anava més enllà d’analitzar el decasíl·lab com a tal o la influència escolàstica que hi podia haver en els poemes. Com si —segons algunes veus amb categoria de patums dins el nostre gremi— Marc visqués fora del temps, sense impulsos, desficis i angoixes que pogués transmetre a través de la seva poesia. Francament, fa mal imaginar-se un Ausiàs Marc purament «literari» i sense sentiments… (Això, deixant de banda que el llibre també conté una aportació documental inèdita i gens intranscendent sobre el poeta).
La voluntat narrativa que expressa Ferran Garcia-Oliver quan hom fabrica productes d’història ha tengut la correspondència a través de dues novel·les: La veu d’Odiló i La melodia del desig. També d’un llibre d’assaig, Valencians sense adn, pensat per esbandir la ximpleria que gravita entorn del debat identitari sobre el qual s’escolen les bestieses més esbojarrades, òbviament en clau anticatalana. I s’ha manifestat igualment a través dels dietaris. Les pàgines d’Oc, París particular, Per espaiar la malenconia, El vaixell de Genseric i La bèstia en què cavalquem aporten reflexions al voltant de temes diversos que, com els estudis d’història medieval, parteixen de la societat valenciana però immediatament ens situen dins l’espai nacional català i, a partir d’aquí, la resta. Quins temes personals hi trobam? La literatura, les lectures, el paisatge, la mort d’amics o personatges coneguts per la seva projecció, la paternitat, l’amistat, l’amor, el país, la llengua… Aquí és on aflora una persona que, com ell mateix ha dit, és el producte de la generació immediata a (la de) Fuster, «que es va creure i fins i tot va inventar el país». Aquell país devastat, quasi esborrat… I encara voldria fer una remarca final. En les últimes dècades ha proliferat allò que s’ha anomenat l’egohistòria, en la qual l’historiador participa del seu propi relat històric, ja sigui com un agent més (cosa que no pot posar en pràctica el medievalista, per qüestions òbvies) o bé exposa a mena d’apunts autobiogràfics les pròpies reflexions sobre la tasca, els inevitables problemes, les emocions derivades del seu quefer, etc. Dissortadament en el cas català les autobiografies d’historiadors són gairebé inexistents, però, que jo sàpiga, qui més s’hi ha atansat a través dels seus dietaris és Ferran Garcia-Oliver. Una circumstància que ben conscientment he deixat per al final, perquè no és precisament menor i no ha de passar debades.