Durant el període de confinament per la COVID-19 vam aprendre a viure l’espera i el temps, com fa l’àvia d’aquest llarg cant poètic d’Àngels Moreno, que sense els seus inspira un discurs «amb un cos mecànic que no fa sinó cosir» (38) . És la veu poètica qui recorda per ella, o crea un nou relat. Serà el poema qui li donarà veu, ja que la memòria li ha estat robada dos cops, un per la malaltia i un altre com a dona, per no poder-la dir: «ser dona és un ús, una penyora, i ningú no et recordarà pel que aquí dius, sinó pel rastre del teu cos sobre els altres» (27). La corporalitat és palpable constantment en aquestes línies; els mots són els nostres dits resseguint el guix, la sal, les ferides, com l’agulla que penetra la tela i la va marcant constantment. El cos, que és la «carn de la paraula» (32), sagna com el pas del temps i s’erigeix com a element central de l’estructura narrativa. El desig i l’amor penetren com el mar xoca contra les roques, i són conceptes en majúscules explicats des de la solitud del final de la vida. Els amants —de nou, hi podem llegir Marguerite Duras, que ja encapçala el llibre i aquesta ressenya — ens apareixen sense nom, com unes ombres, més per la petjada que deixaren al cos i com a catarsi del desig: «àvia que estima, dona que desitja, jo ara dic el seu desig suant-se sencer» (38). Llegim una recerca constant de l’amor i del seu record que potser omplen els significats que falten.
El cant és un homenatge a l’àvia i a tota la genealogia femenina que precedeix la veu poètica. Moreno parla de les seves penúries, herències i, per sobre de tot, de la mort i l’amor. Vida i mort es contraposen constantment encadenant imatges: el creixement d’una panxa embarassada i el cicle del cos de la dona —«receptacle […], úter silenciat, exprimit» (11)— van paral·lels a la mort de la filla. La maternitat, però també l’agulla, constitueix un vincle amb Maria-Mercè Marçal, que encapçalava Raó del cos dient: «Amb fils d’oblit cus la memòria la sargidora cega», com fa l’àvia del relat. També trobem ecos marçalians en el binomi morir i néixer («morir també és absorbir la mare», 54), que també es pot entendre com una manera d’absorbir el relat de les dones per a continuar el fil. Així mateix, el text està farcit de reflexions sobre el fet mateix de ser dona, amb qüestions sobre la performativitat —«dona-maniquí per a vestir l’ús dels cossos, qui realment et feu dona» (27)— que connecten l’autora amb altres escriptores del moment.
La mirada minuciosament descriptiva de la veu poètica també s’atura en els cíborgs —els «cossos maquinaris» (79)— i en les tecnologies, des de les dues perspectives que marquen el text: el cos i el temps. El cos deteriorat, viscut, font de coneixement i que es demana «què fa que l’organisme sigui màquina?» (42), amb uns ulls espatllats i una memòria que falla, sense recanvis. El temps i la seva experiència, indestriable ja de la revolució tecnològica. Es congela el procés en la llum de les empremtes digitals, oferint una seqüència temporal totalment fragmentada en mil bocins que trenquen la relació entre les coses, tal com passa amb la memòria de l’àvia, que ja ha perdut la relació entre passat i present i es capbussa en les puntades del fil de la peça que no deixa de cosir. Els moments s’expliquen amb quadres de llum, calitja i paràlisi, recordant l’estil modernista (pensem en Virginia Woolf o James Joyce, amb «Els morts» de Dublinesos).
El reflex de l’àvia al mirall no és només el d’ella, perquè ja no s’hi reconeix, sinó el de la poeta, el de la història de les dones i el de tres generacions, el d’una part de la societat que ha quedat silenciada perquè ja no va tenir veu. Una reflexió, no només de la vida, sinó del llenguatge mateix, de la pèrdua de significat quan es desajusten els referents i l’angoixa de l’absurd —una reflexió que retorna al naixement de la postmodernitat. I finalment amb la mort, inevitable, el lector només podrà tornar al poema.
[Supose que aquests parèntesis fan referència als números de pàgina corresponents. Si fos així, potser valdria la pena afegir l’abreviatura pàg. abans de cada número. Ho deixe al vostre criteri.][No acabe d’entendre per què diu l’autora que Marguerite Duras encapçala aquesta ressenya. ¿Pot ser que en alguna redacció anterior hi hagués una citació de Duras que haja estat finalment suprimida?]