Aquest volum, que inclou un pròleg de Vicent Usó, reuneix tres llibres de l’autor gandià, Les veus de la família, Les veus de la ciutat i Vells, l’últim inèdit i els dos primers, ja publicats, ara revisats per l’autor. Els tres tenen com a escenari la ciutat de Gandia i estan escrits amb un llenguatge directe i acurat, sense barroquismes ni exuberàncies.
Les veus de la família, guanyadora del XIII Premi Joanot Martorell de narrativa, 1991, va ser editada el 1992 i és una novel·la curta excel·lent. Està estructurada en divuit capítols, en els quals el protagonista narra en primera persona la història de la seua família. Aquest adolescent, tal com expressa la primera frase del text ―Als set anys em vaig tornar mut―, va deixar voluntàriament de parlar per una experiència negativa a l’escola.
En realitat els protagonistes d’aquesta història familiar són ell i el seu padrí, l’oncle Baltasar, un home d’aspecte repel·lent que sent les veus dels membres difunts de la família i pateix una malaltia nerviosa.
Així, l’adolescent, des que decideix restar mut, i el seu padrí Baltasar des de la mort del seu germà bessó, esdevenen dos còmplices, dos marginats sociofamiliars. Els dos desaproven el món que els ha tocat viure i l’observen des de fora fins que els deixen, ja que en morir l’àvia, el pare ―botiguer― trenca el seu món i els llança a la societat amb conseqüències nefastes per als dos. El cap familiar hi reprodueix l’esquema autoritari i burgés, i castiga els membres que no viuen com marquen les normes establides.
La primera versió de les Veus de la ciutat va ser escrita l’estiu de 1986. S’intitulava Jo, Gandia, un llibre confegit juntament amb les fotografies de J. M. Borja, editat per l’Ajuntament de Gandia. Val a dir que en aquesta primera versió els fragments de les diverses veus estaven saltejats cronològicament, mentre que en aquesta estan ordenats correlativament des de setembre de 1986 fins a l’octubre de 1900.
Es tracta de les veus de personatges gandians que parlen de la seua vida i el seu entorn; veus anònimes que descriuen normalment en primera persona, alguna vivència personal o alguna anècdota. Des d’un xiquet que juga amb el tren elèctric; passant per Caballé, el gos que lladra al costat de Mario; una monja clarissa que fa pastissos de Nadal, o la visió d’una narradora davant la inundació de Gandia. Concretament en aquesta última es deixa dit: «…estic més convençuda que mai que, fora de la infància, la memòria és l’únic paradís possible».
Ignasi Mora ret un homenatge a la ciutat de Gandia mitjançant la veu d’alguns personatges enclavats en uns anys singulars; unes recreacions narratives que reflecteixen veus intenses, somiadores, tremoloses, adolorides, alegres o carnavalesques i que, segons la nota final de l’autor, conformen un cor de veus que conserva la memòria imaginada del seu espai immediat en l’últim segle. Una altra volta la memòria.
El tercer llibre, Vells, són els relats de situacions concretes de disset persones grans, també habitants de Gandia, i la seua manera d’assumir i entendre la vellesa i la mort, així com la consideració conscient d’exercir un paper marginal, també en molts casos amb la memòria com a eina principal.
Amb tot i contràriament al que caldria pensar, els tres textos, no només s’uneixen pel referent geogràfic de la capital de la Safor i la memòria, sinó que tenen una harmonia conjunta, tant pel que fa al punt de vista formal com a l’ambient descrit. Tot i que temàticament siguen diversos, hi podem respirar una mateixa atmosfera que cohesiona el conjunt amb una tonalitat pertorbadora que de vegades camina entre la realitat i el somni, altres entre els records i la memòria, i altres entre les frustracions personals, les expectatives futures o els racons més foscos de la intimitat. Eixir-se’n de la fila en qualsevol circumstància i a qualsevol edat té les seues conseqüències i no precisament positives.
Així, les tres veus en conjunt, confegeixen un calidoscopi de situacions des de la infantesa i la joventut fins a la vellesa, que reivindiquen la singularitat davant la uniformitat on ens aboquen. I traspuen els secrets més íntims, inconscients fins i tot. Es tracta d’un trencaclosques compacte i complex que té com a centre la ciutat de Gandia, però que sens dubte podríem estendre a qualsevol altra ciutat, perquè el que es critica és la societat en què vivim, poc respectuosa amb les particularitats i menys encara amb les persones que per una o una altra raó no volen formar part de l’engranatge imposat o que, com ara ser vell, no serveixen els objectius del sistema.
En definitiva, uns textos interessants que al seu moment ja van trencar amb la narrativa a l’ús i demostraren l’originalitat i solidesa de l’autor i que ara, amb els inèdits que conformen Vells, celebrem llegir-los amb fruïció.