Nits Blanques és una editorial jove (2020) que s’ha marcat el propòsit de visualitzar en llengua catalana els autors escandinaus contemporanis. Aquest Àngels de l’univers és el cinquè títol que incorporen a la col·lecció i la primera obra de la literatura islandesa que es tradueix al català. De fet, es tracta d’una de les obres islandeses més traduïda (a prop de vint llengües) i més reconeguda arreu del món: una aposta de qualitat per obrir boca. El seu autor, Einar Már Guðmundsson (Reykjavik, 1954), també és un pes pesant: premiat a diferents països, el 1995 va obtenir el premi de Literatura del Consell Nòrdic, l’anomenat petit Nobel. Guðmundsson és autor de una obra amplíssima que inclou novel·les, relats breus i poesia i, com dèiem, és una de les figures indiscutibles de la narrativa islandesa que, confiem, no siga la darrera que ens faça conèixer l’editorial tarragonina.
Àngels de l’univers està dedicada al seu germà Pálmi, ja mort quan es va publicar la novel·la, i que va patir d’esquizofrènia i va estar ingressat a l’hospital psiquiàtric més famós d’Islàndia, el Kleppur, tota una institució a l’illa. De fet, el protagonista guarda amb ell paral·lelismes que van més enllà de la dedicatòria o del nom, Páll, ja que, com ell, també pateix d’esquizofrènia i és resident habitual del Kleppur. Guðmundsson inclou fins i tot, en un dels primers capítols, una frase extreta d’un poema que el germà va publicar a la revista literària del Kleppur. Un vers («¿Has arribat, cigne fulgent, a les platges buides de la realitat on ballen els àngels…?») que resumeix més que bé la novel·la.
Un dels detalls més interessants del llibre és la perspectiva que adopta el relat, explicat pel mateix protagonista en primera persona. Això sí, una vegada mort, o això sembla, que ves a saber. Assistim, doncs, com a espectadors, al desplegament d’una visió del món particular, que no se cenyeix estrictament a les normes que considerem usuals o correctes, i expressada ara amb lirisme ara amb sentit de l’humor; un món poblat per personatges que ens semblen singulars (el mateix protagonista de vegades es creu Paul Gauguin o Vincent van Gogh) i que protagonitzen accions que, a primera vista, ens semblen curioses, si no estrafolàries. Però, a la fi, quan traiem el cap de la novel·la, la sensació que tenim és que tots els límits són boirosos i que potser no queda tan clar qui hauria de ser a dins del Kleppur i qui a fora.
Per aconseguir aquesta perspectiva que Páll ens facilita, a mig camí entre el món tangible i el món oníric, Guðmundsson es val d’un llenguatge d’una plasticitat encomiable, d’un to poètic singular, que fa volar la prosa cap a aquesta boira imprecisa on els perfils de la realitat es desdibuixen i les fronteres del correcte i l’incorrecte deixen de tenir vigència: un exercici literari de primer ordre. És impossible, sense conèixer la llengua d’origen, fer una avaluació precisa de la tasca de la traductora, Inés García, però el que és cert és que l’experiència de lectura del text que ens proposa és brillant, emotiva i sensible, així que no deu anar molt lluny de l’excel·lència.
La narració de Páll barreja anècdotes i reflexions personals amb una galeria de personatges impagable, formada sobretot per les amistats d’infantesa (en la primera part) i pels pacients del Kleppur (en la segona). Entre els darrers, destaca la colla d’amics de Páll, formada per Viktor, un pacient que cita Shakespeare i adopta la personalitat de Hitler; Óli, qui afirma ser l’autor de la lletra de les cançons dels Beatles, amb els quals està en contacte telepàtic, i Petur, qui assegura haver escrit una tesi doctoral en xinès sobre Schiller. Uns personatges que, en mans de Guðmundsson, no són la caricatura que podríem deduir a primera vista, sinó uns éssers entranyables i delicats que transiten per un món que algú ha decidit que quede fora de la norma. Però la gran pregunta que es desprèn d’aquesta magnífica novel·la és qui pot arrogar-se el dret de traçar les línies que separen un món de l’altre.