L’any 2009, l’acadèmica Elaine Showalter va publicar A Jury of Her Peers: American Women Writers from Anne Bradstreet to Annie Proulx, la primera història literària de les escriptores estatunidenques; n’inclou més de dues-centes cinquanta, de totes les latituds, religions, classes i orígens ètnics, i abasta des dels primers textos (datats el 1650) fins al 1999. Una tasca impossible de dur a terme per una sola persona fa uns anys i que ara és factible gràcies als treballs acumulats per la crítica feminista nord-americana i a les facilitats que aporta la digitalització de molta documentació, inclosa la inèdita. Que aquest projecte siga individual contrasta amb la legió d’editors, autors i assistents implicats en qualsevol història de la literatura «generalista», on les escriptores, generalment, queden relegades.
L’aposta de Showalter no es limita a presentar un seguit d’autores i obres aïllades, desconnectades, sinó que articula un discurs cohesionat i crític —amb un principi i un final, amb seleccions i valoracions— sobre l’evolució de la contribució de les dones a la national literature. Una proposta inèdita que, lluny de fonamentar-se en qüestions biològiques, anatòmiques o psicològiques lligades a una suposada essència sexual diferenciada de les escriptores, es basa en les condicions específiques que aquestes han tingut a l’hora de relacionar-se amb el sistema literari i amb les pressions rebudes per adaptar les seues vocacions a les normes socials i culturals de cada època.
Actualment, no comptem amb cap aproximació d’aquest tipus —ni de cap altre— a la història de la literatura catalana d’autora; i tanmateix, disposem d’unes condicions materials suficients per confeccionar-la: els estudis específics sobre les diferents dones que han escrit en català, durant els darrers sis-cents anys i arreu del territori lingüístic, ja ens permeten vertebrar un relat sobre la nostra genealogia femenina literària i valorar la seua incidència en el panorama literari. Tot i que l’assaig de Showalter s’ha reeditat diverses vegades, no hem trobat gaires rèpliques en literatures d’altres llengües; en canvi, s’estan desenvolupant alguns projectes, col·lectius i transnacionals, en aquesta direcció. Seria bo participar d’aquesta tendència global i començar a superar la criptogínia que encara impregna la nostra tradició historiogràfica. Estem a punt d’acabar la segona dècada del segle XXI: no fem més tard.