Hi ha vides que mereixen una novel·la. I la de la poeta anglesa Renée Vivien la mereix, i la té. La va escriure una altra poeta, Maria Mercè Marçal, i es va titular La passió segons Renée Vivien (1994). Conta la vida d’aquesta dona batejada amb el nom de Pauline Mary Tarn l’any 1877 en un Londres victorià, que va decidir instal·lar-se al París de la bohèmia en rebre l’herència de son pare i va voler escriure totes les seues obres en francés. Una dona única que va viure el seu lesbianisme de manera oberta, com molt poques, poquíssimes, en la seua època.
Adesiara, segell especialitzat a rescatar joies de la literatura universal en traduccions esplèndides, ha publicat per primera volta en català el recull de relats La dama de la lloba, encapçalat pel meravellós relat homònim i compost per disset peces breus.
Sumptuosa, viatgera, andrògina i sàfica. Així era Renée, i així s’aprecia en la forma i el fons d’aquestes històries. Sumptuosa és la seua prosa, un estil modernista carregat d’un fort simbolisme en una autora que es va mantenir fidel al parnassianisme fins al darrer dia. Aquells que la van tractar destacaven el seu gust per la bellesa i el luxe: la seua llar a l’avinguda Bois de Boulogne (hui avinguda Foch, número 23) tenia vistes a un jardí japonés i estava atapeïda de mobles antics, obres d’art orientals, flors naturals, icones i budes. L’ambientació dels seus relats, la precisió sensorial dels adjectius escollits, es correspon amb aquesta passió hiperestèsica.
La seua faceta de viatgera es percep en les localitzacions de les històries. De personalitat excèntrica i ampla cultura, Vivien va viatjar al Japó, Hawaii, Egipte, la Xina, els Estats Units i a molts països d’Europa. El seu coneixement de les cultures antigues, la mitologia oriental i les llegendes populars es deixa notar en cada relat.
En relació amb l’androgínia s’han de llegir contes com «El príncep blau», protagonitzat per uns germans de diferent sexe que semblen intercanviables, o «Bruna com una avellana», tal vegada el relat de ritme més trepidant entre molts prenyats d’estatisme. No s’ha d’oblidar que Vivien solia vestir robes d’home, lluint un aspecte androgin que cridava molt l’atenció pels bulevards parisencs.
I ens resta el safisme. Vivien va tenir moltes relacions amb dones, entre elles, l’escriptora i hereva nord-americana Natalie Clifford Barney. Però la seua obsessió fou una amiga de la infància: Violet Shillito, de qui va viure enamorada platònicament tota la vida. L’any 1902 va iniciar un idil·li amb la poderosa baronessa Hélène van Zuylen van Hyevelt, que uns anys després va preferir anar-se’n amb un home, un fet que va abocar Renée a la depressió. De fet, els desamors la van sacsejar amb tanta freqüència que acceleraren el seu decaïment psicològic. Va morir amb tan sols trenta-dos anys, malalta d’anorèxia nerviosa i víctima d’excessos amb l’alcohol, les drogues i les orgies.
En la prosa d’una dona tan emancipada i trencadora crida l’atenció el punt de vista masculí en la majoria de relats. Ara bé, es tracta de narradors carregats de misogínia —la crítica de Renée al patriarcat és evident—, com el del conte «La castedat paradoxal», on una proxeneta verge fa embogir el protagonista com a bona femme fatale. De fet, aquesta icona femenina finisecular és explotada reiteradament al llarg del llibre i, fins i tot, adopta formes animals: tigressa, cocodril, lloba. «Les dones m’emprenyen. No entenc la seva manera de captenir-se. M’estimo més les feres. Si més no, es deixen agafar, i un cop que un les té, ja està, ja les té, no cal pensar-hi més. Mentre que les dones, valga’m Déu!…», diu un altre protagonista masculí. Renée sempre va preferir les dones-fera. I en va ser una, i les va estimar. El seu amor per les dones lliures i diverses impregna cada racó d’aquesta degustació exquisida de modernitat.