Marina Tsvetàieva és, sens cap mena de dubte, una de les més reconegudes escriptores del segle XX. Malauradament, els seus poemes, epistolaris, proses autobiogràfiques, notes crítiques…, ens arriben de manera esparsa, tant en castellà com, molt especialment, en català. En la nostra llengua disposem de tres relats autobiogràfics recollits sota el títol de El diable i altres relats, en traducció de Miquel Cabal Guarro i publicat el 2012 per Edicions de 1984. Per la seva banda, Edicions Proa va publicar el 2004 el Poema de la fi —un sol poema dividit en catorze seccions— traduït a quatre mans per les poetes Maria Mercè Marçal i Mònica Zgustova. I, finalment, Ricard San Vicente ens va oferir setze traduccions dins de l’antologia Poesia russa contemporània editada per Edicions 62. I ara hem d’aplaudir l’entrega recent d’una part important de la seva producció poètica que ens arriba amb el títol de Fites, també de la mà d’Edicions de 1984 i amb la traducció de Laia Malo (Berga, 1984), llicenciada en Traducció i Interpretació d’anglès i rus per la UAB.
Marina Tsvetàieva va escriure els poemes de Fites entre els anys 1916 i 1920, inici de la seva maduresa literària. El títol original del llibre hauria de ser Verstes, nom que fa referència a una mesura longitudinal russa, però Laia Malo va considerar que Fites té més amplitud semàntica. La componen un centenar de poemes dividits en dues parts de nou cicles temàtics que tracten des de l’amor per la seva ciutat, Moscou, fins al clam contra la injustícia, passant per la maternitat i la infantesa, la tradició ortodoxa i la màgia gitana, els somnis i la quotidianitat. Els poemes, en general, tenen un caràcter de dietari líric amb situacions de molt contrast, d’apassionament i alhora desesperació, «no saps com entomar la meva espinosa tendresa».
És difícil traslladar la musicalitat de l’original, però sí el ritme, el metre, els constants encavallaments i allò particular que transmet l’emoció al lector. I en aquest sentit la complexa i exigent tasca amb què ha hagut de bregar Laia Malo s’intueix fidel. Per aquest motiu ha estat reconeguda amb el 21è Premi-Beca de Traducció Vidal Alcover. Laia Malo també va traduir per primer cop al català una obra de l’artista nord-americana Patti Smith, Auguris d’innocència (LaBreu Edicions, 2019).
Per què és reconeguda Marina Tsvetàieva? Per diversos motius, potser el més essencial perquè la seva obra transmet aquella necessitat que legitima tota escriptura poètica, «cada vers – és un fill de l’amor,/ és un il·legítim captaire». Marina converteix la seva vida en una obra d’art o, millor dit, en part d’un procés creatiu, una concepció heretada del romanticisme. Això es manifesta clarament en la gran capacitat de conjugar pensament i paraula, tal com va deixar escrit en aquesta divisa: «només comprenc definitivament una cosa a través del mot». Utilitza un arsenal de recursos lingüístics, sintàctics, fònics, rítmics, o gràfics —com l’ús del guionet que els potencia tots— amb mestratge i originalitat i que, sense cap mena de dubte, suposen un dels seus trets diferencials. —Se sent lluny – en la nit – un bastó – a l’asfalt—. A més disposa d’una innata capacitat musical que, segons el poeta Joseph Brodsky, li atorga un do inigualable per fer oscil·lar el llenguatge poètic en una escala harmoniosa que comença en el primer vers amb una nota tirant a alta per acabar baixant una octava.
En Marina Tsvetàieva conflueixen a parts iguals cruesa i bellesa, intensitat i sensibilitat, lleugeresa en la dicció i emotivitat de contingut: «Tot és excés ara, és a dir: Tot o res». Entén la poesia com una mena de salvació davant la tragèdia de la vida, de la solitud i de la tirania de l’amor. Maria Mercè Marçal diu d’ella que és una «poeta única, d’una força estremidora, alhora desesperada i vital capaç de cantar l’amor en les seves diferents formes, però sempre d’una manera apassionada, amb una intensitat alhora sensual i intel·lectual».
Poeta polifacètica, experimental i inclassificable —«jo soc moltes poetes…»— que beu de les arrels del simbolisme, de certes afinitats amb l’academicisme rus i, per descomptat dels contemporanis de l’Edat de Plata com ara Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam, Maiakovski o Balmont. Malgrat tot, va dir que «no sé d’influències literàries, sé d’influències humanes». Amb Rainer M. Rilke, per exemple, la relació va ser molt intensa, però exclusivament epistolar, amb qui es va creuar només quinze intenses cartes: «Estimo al poeta, no pas a l’home», li va dir en una d’aquestes. Curiosament, van coincidir en el temps a París, però malauradament no s’hi varen trobar. Un fet similar al que va patir Walter Benjamin amb Franz Kafka el 1916 quan estaven ben a prop a la ciutat de Múnic, però el mal fat va fer que no coincidissin. Marina Tsvetàieva i Walter Benjamin varen néixer el mateix any, morir amb uns mesos de diferència i van patir doloroses adversitats i un final molt tràgic.
Marina pensava que no hi ha més revolució que la individual, per això no va acceptar mai la Revolució Russa. Va viure en el món interior, en el Weltinnenraum, l’espai on conflueixen el visible i l’invisible. Tenia la necessitat de viure l’amor a distància perquè només així es poua en el sentiment, és a dir, viure en el desig que la persona estimada marxi per poder somiar amb ella, «l’amor viu en la paraula i mor en les accions», va deixar escrit.
Llegim Marina Tsvetàieva, llegiu Fites, hi trobareu versos farcits de virtuosisme literari i molta imaginació, com ara «la flama va bona amb les coses senzilles». Una poesia universal i íntima com poques.