Nanni Balestrini (Milà, 1935 – Roma, 2019) va ser artista visual, novel·lista, poeta, editor i un dels intel·lectuals d’esquerra més implicats en l’experimentació estètica i la dissidència ideològica a Itàlia que comença als anys seixanta. Les despulles de la societat de la informació són, en mans de Balestrini, reemmarcades, estressades, explotades i hackejades fins a capgirar-ne el sentit i posar en funcionament la violència que es genera entre l’origen dels elements que conformen el collage amb relació al sentit que pren la recombinació. Esparraca el llenguatge convencional, atura i desordena el so, fa el relat laberíntic, intransitable per les convencions lingüístiques i de gènere. Suspèn la continuïtat del discurs, el desenvolupament regular, la funcionalitat. Balestrini renuncia a tota linealitat presumpta i imposada per un text reutilitzant-ne els mots i esberlant-ne els sentits no només per il·lustrar la violència que l’envolta, sinó per generar-ne una de nova, de pròpia.
He triat el poema «Tape Mark I» (1961) i un fotograma de Tristanoil (2012); el seu poema electrònic inicial i la seva gran peça audiovisual final per mostrar l’univers creatiu d’aquest artista i escriptor. «Tape Mark I» és un collage que s’autogenera amb una calculadora electrònica que recombina fins a l’infinit els fragments de tres textos: el Diari d’Hiroshima, de Michihiro Hachiya; El misteri de l’ascensor, de Paul Goldwin, i el Tao Te King, de Lao Tsé. Tristanoil va ser presentada a la Documenta 13 de Kassel, un film generat per ordinador que va recombinant cent trenta-nou clips en capítols de deu minuts cadascun per compondre una peça hipotèticament infinita que a Kassel va durar cent dies. Sota una pàtina de petroli serpentejant i amb la veu de Balestrini recitant parts de la seva primera novel·la Tristano (1966), la pel·lícula posa en relació autònomament imatges de desastres ecològics amb fragments de Dallas, la primera gran sèrie televisiva que va exportar-se a desenes de països del món en plena guerra freda i que va impregnar (com la pàtina de petroli que xopa tota la pel·lícula) les llars de mig món amb un model de vida i d’èxit neoliberal.
ITALIÀ
Tape Mark I
La testa premuta sulla spalla, trenta volte
più luminoso del sole io contemplo il loro ritorno,
finché non mosse le dita lentamente e mentre la moltitudine
delle cose accade, alla sommità della nuvola
esse tornano tutte alla loro radice e assumono
la ben nota forma di fungo cercando di afferrare.
I capelli tra le labbra, esse tornano tutte
alla loro radice, nell’accecante globo di fuoco
contemplo il loro ritorno, finché non muove le dita
lentamente, e malgrado che le cose fioriscano
assume la ben nota forma di fungo cercando
di afferrare mentre la moltitudine delle cose accade.
Nell’accecante globo di fuoco io contemplo
loro ritorno quando raggiunge la stratosfera mentre la moltitudine
delle cose accade, la testa premuta
sulla spalla, trenta volte più luminose del sole
esse tornano tutte alla loro radice, i capelli
tra le labbra assumono la ben nota forma di fungo.
Giacquero immobili senza parlare, trenta volte
più luminosi del sole essi tornano tutti
alla loro radice, la testa premuta sulla spalla
assumono la ben nota forma di fungo cercando
di afferrare, e malgrado che le cose fioriscano
si espandono rapidamente, i capelli tra le labbra.
CATALÀ
Tape Mark I
El cap repenjat sobre l’espatlla, trenta cops
més lluminós que el sol jo contemplo el seu retorn,
fins que no mogué els dits lentament i mentre passen
multitud de coses, al cim del núvol
totes tornen a les seves arrels i assumeixen
la forma ben coneguda de bolet mirant d’aferrar.
Els cabells entre els llavis, totes tornen
a les seves arrels, en l’encegadora bola de foc
contemplo el seu retorn, fins que no mou els dits
lentament, i malgrat que les coses floreixin
assumeix la forma ben coneguda de bolet mirant
d’aferrar mentre passen multitud de coses.
En l’encegadora bola de foc jo contemplo
el seu retorn en assolir l’estratosfera mentre passen
multitud de coses, el cap repenjat
sobre l’espatlla, trenta cops més lluminós que el sol
totes tornen a les seves arrels, els cabells
entre els llavis assumeixen la forma ben coneguda de bolet.
Jagueren immòbils sense parlar, trenta cops
més lluminosos que el sol tornen tots
a les seves arrels, el cap repenjat sobre l’espatlla
assumeixen la forma ben coneguda de bolet mirant
d’aferrar, i malgrat que les coses floreixin
s’expandeixen ràpid, els cabells entre els llavis.