Entre, amb la història de l’oncle Xelal, en el paisatge europeu en què viu Ramon Ramon sense moure’s de Catarroja i, a tot estirar, del País Valencià. «L’oncle Xelal és un musulmà de vuitanta anys perdut en la història d’Europa», «Ni un poble de Massanassa se n’escapa, de les plagues del desert». Subratlle aquestes dues frases de la primera anotació i pense en un vers d’Estellés: «Els amors fan l’amor, les històries la història». És ben bé això el que fa Ramon Ramon, però amb tota la complexitat que mereix la vida d’un home, sobretot la d’un home de lletres que no viu la literatura com un entreteniment, sinó com una «activitat creativa total que posa en funcionament les pors i els desigs de tots els meus temps», tant quan escriu com, sobretot, quan llig.
Efectivament, Ramon és un lector incisiu, que accepta l’envit del diàleg que és qualsevol text, amb passió, però sense reverència; amb amor per la literatura, un profund amor per la paraula dita o escrita, que es revela com allò que ens salva, que ens fa humans –vegeu, per exemple, les anotacions dedicades al metge o l’evocació del professor de literatura de l’institut o, sobretot, el record elegíac de l’oncle Maties, «un narrador oral nat»–. Com a lector, el veiem dialogar amb l’obra de Jorge Semprún i d’altres autors de la literatura concentracionària («amb uns èxits literaris insuperables») i ficar el dit a la nafra dels riscos que corre una Europa que sembla tindre «mandra a l’hora d’escoltar el patiment humà». També dialoga amb alguns grans pensadors, com ara Rousseau, Descartes i Plató, però ho fa amb una franquesa contumaç («les Lleis de Plató són una merda»). Així mateix, ací i allà apareix el lector de poesia que, per exemple, aprèn a llegir i entendre Carner, malgrat que els valencians «pixem lluny» del Príncep dels poetes.
En les anotacions de la vida quotidiana, Ramon demostra una mestria finíssima a l’hora de dibuixar tipus humans amb poques frases i de narrar anècdotes ben vives que amb dots de poeta sap convertir en categories o, si més no, en proves d’allò que intenta explicar. La visita a la fruiteria n’és un exemple vistós o fins i tot la delirant història de la motocicleta multada en un lloc on no havia estat mai, que deriva en un crescendo gairebé eufòric.
El que en mans d’un altre dietarista no passarien de ser facècies més o menys gracioses, en la prosa de Ramon esdevenen retrats socials esmolats o, encara, belles escenes en què descobrim com treballa la ment de l’escriptor mentre recorre la Carretera, com succeeix en una anotació que no he pogut evitar comparar amb el trajecte que feia Adam Driver al film Patterson, de Jim Jarmusch, quan componia poemes, mentre conduïa un autobús. Ramon va per la Carretera de Catarroja a peu, un paisatge familiar, conegut i transitat «més d’un milió de voltes», i és en aquest «paisatge tan anodí, en aquest no paisatge» on «em venen els pensaments més aguts, les connexions d’idees més reveladores, les visions més lúcides davant l’envitricoll de l’existència».
Ara bé, els passatges més commovedors, els que més couen, són els més íntims. La prosa de Ramon aconsegueix transmetre el dolor, l’enyor, el patiment, la tendresa, la ràbia. Quan el dietarista se sent perdut, nosaltres ens hi sentim també. En compartim el desassossec, «l’estranyament existencial» d’un home que es busca a si mateix en la història familiar i en els ulls dels fills, tant com es busca en la història d’Europa i del propi país. La història familiar, com la de qualsevol altre, està travessada pel record, la vivència i l’acceptació de la mort, i aquest és precisament el mèrit, em fa l’efecte. Ramon no pretén explicar-nos una història extraordinària, tan sols intenta escriure honestament un dietari i que, en llegir-lo, algú puga dir, fusterianament: «heus ací un home». En aquest retrat, el ser humà que parla se’ns fa proper, perquè desplega una mirada sobre el món a estones descarnada, però sempre amerada d’una voluntat de comprendre’n la complexitat.
Quan parla de política (sobretot hi són presents els fets d’octubre de 2017 a Catalunya i les seues conseqüències, tant generals com locals, amb el revifament a Catarroja –paradigma dels pobles de l’horta– d’un anticatalanisme visceral i sense complexos, que deixa els homes com Ramon fora de lloc a sa casa) és tan precís en les anàlisis, com contundent en les condemnes; quan pren nota dels comportaments gregaris de les societats capitalistes reïx a incomodar el lector, en tant que el mirall que ens posa davant pot ser grotesc, però en cap cas deforma el que hi ha.
Aquest dietari, com els anteriors de Ramon i com la seua poesia, no és una excursió per la vida quotidiana («no tinc cor de muntanyenc»), sinó que naix d’una necessitat de baixar al fang de la vida, a la recerca d’un abric que el protegisca de la intempèrie, que ens abrace com aquell de l’àvia que abraçava el món, l’abric de la literatura.