“La vida és un tobogan que sempre acaba als Encants”:[1] apunts sobre els diaris íntims d’un barceloní i del que n’ha fet el periodista Albert Forns Canal.
Et dius Hilari i ets de Barcelona. Vas néixer a principis del segle XX, treballes a la Telefònica des de molt jove, vius en un pis i al cap d’uns anys en compres un altre i t’hi mudes. Et cases quan ja no ets un nen. Un cop a l’any viatges a Itàlia, al poble de la teva dona. També visites Carcassona, Venècia i més indrets d’Europa. Els caps de setmana t’agrada fer excursionisme i sovint, entre setmana, vas al cinema o alguna vegada al Liceu. Així transcorre la teva vida fins a la jubilació i després, fins al l’últim dia, entre vida de parella i amics, com qualsevol persona normal o sigui, en l’anonimat, pel que fa la resta del món. Això fins que un dia del 2015 l’Albert Forns troba casualment les teves llibretes que algú, després de buidar el teu pis, va deixar primer als Encants i, més tard, al Mercat de Sant Antoni, on es venen entre clàssics catalans i manuals d’excursionisme de segona mà. Diu Forns que aquell 21 de juny va comprar una vida. I nosaltres, com a lectors, vam llegir-la mitjançant la seva pluma.
Si per literatura entenem, amb Barthes,[2] la pràctica de l’escriptura com a acció on s’articula la cultura, aleshores la narració que travessa el diari de l’Hilari, recopilat pel periodista Albert Forns Canal a Abans de les cinc som a casa (Premi BBVA Sant Joan 2020, Edicions 62) és un text en el qual els buits i els silencis de la narració quotidiana, allò que no s’escriu perquè és conegut per un mateix o simplement perquè l’escriptura no omple totes les escletxes del dia, es completen amb la feina periodística i d’investigació del professional, fins a compondre el retrat d’una època. I és que Forns sí, com a lector zero d’una narració al seu grau zero, es fica entre els plecs i els buits deixats per l’Hilari. Per exemple, posa més preguntes de les que contesta: imagina, suposa, proposa possibilitats del que podria haver passat en aquesta o aquella situació que l’Hilari no explica. En aquesta narració entrellaçada resideix un dels plaers d’aquest volum, juntament a un treball, que hi trobem, de recopilació sobre la natura del dietarisme, de projectes que s’han enllestit amb la forma textual del diari i de reflexions al voltant de si encara té sentit escriure a mà el que fem, els trajectes que recorrem, les pel·lis que vem, quan ja la majoria de totes les nostres accions formen part d’un desament automàtic de dades als nostres dispositius mòbils.
Com a forma textual el diari té la culpa d’ “escurçar perillosament la distància entre literatura i vida”.[3] Per la seva naturalesa, el diari és incomplet, casual i, en principi, està escrit per quedar-se a la intimitat de l’escrivent, que és el que potser li atorga certa peculiaritat entre els anomenats gèneres autobiogràfics (sense considerar que el diari neix en temps antics, diferentment de l’autobiografia, que és una forma més moderna). Escriure un diari és una manera de posar en ordre, racionalitzar, els pensaments a través del relat quotidià de fets sense ordenar, entre prosaics i memorables. D’altra banda, llegir el diari d’algú (deixant de banda els diaris d’escriptors, que tenen un altre interès, més enllaçat amb el coneixement de la seva poètica) té gust de prohibit, a endinsar-se en els pensaments d’un altre, se suposa sense permís, ja que des de sempre el diari és la materialització, en forma escrita, d’un diàleg íntim. Abans de les cinc som a casa, fórmula que clou moltes de les entrades d’aquest diari, reuneix el gust d’una “lectura d’amagat”, la curiositat de reviure alguns moments de la vida barcelonina (anar al restaurant La Poma de la Rambla abans de l’època del turisme massiu o a la Casa Leopoldo que, vaig buscar, encara es troba al Carrer de Sant Rafael, 24) o de repassar el relat col·lectiu narrat des de la normalitat: llegir per mà de l’Hilari que s’ha mort Franco, per exemple, no és el mateix que llegir-lo en un assaig o veure’l en un documental. Viure de manera vicària el transcurs del temps: el diari de l’Hilari és un testimoni històric de gran interès, com subratlla l’Albert Forns cap al final, on les llibretes descriuen “l’Espanya del desarrollismo, […] les novetats tecnològiques i socials d’aleshores, petites innovacions que retraten un país en transformació, que passava de la dictadura franquista a la del consum”. I més encara: l’onada migratòria des del sur d’Espanya, l’últim viatge del tramvia un dimarts, 4 d’agost de 1970; i encara més, l’estació de Sants en construcció.
“I si fossin una enganyifa, les tretze llibretes” de l’Hilari? M’ho he preguntat, ho confesso, però abans del que imagino, s’ho demana el mateix Forns i em dona més d’una resposta que no em deixarà cap mena de dubte sobre si ho són o no. Com a lectora no comú, havia de fer-me aquesta pregunta, no per últim, perquè com a lectora-voyeuse que diu Barthes, o sigui, com a lectora que gaudeix d’un plaer relatat (el plaer de l’Albert llegint les pàgines de l’Hilari) no podia quedar-me aturada en un pacte narratiu que no volia necessàriament establir amb el periodista, però sí amb l’Hilari. El diari d’aquest home se’m fa real tan bon punt, molt aviat en la lectura, busco o recordo llocs que s’esmenten o, fins i tot, quan a Venècia arribo fins a la porta de la Locanda Montin, allà on l’Hilari va quedar-se el 1970, durant un viatge a la meva ciutat. Hi havia obres al davant quan hi vaig anar. Feia un dia de sol massa càlid per ser a mitjans del mes de març. D’alguna manera la ciutat havia d’assemblar-se bastant a la de fa cinquanta anys, a causa del confinament per pandèmia que estem vivint i que ha buidat la ciutat. A la vora del canal ens trobem un gosset passejant despreocupat sense corretja, dos treballadors arreglant conductes a la “fondamenta” i jo, fent la foto a la locanda tancada fins a nou avís. Uns pocs dies després perdré les fotos per un descuit informàtic per un error meu. Hauria volgut penjar-les aquí per donar constància del fet que hi he participat, en aquesta narració, que hi he estat activa, que li he donat vida, una mica com ha fet l’Albert Forns; que he seguit els mateixos passos de l’Hilari, almenys en algun moment.
Per què escrivim diaris? Però, sobretot, per què en llegim? Albert Forns no respon, potser, però ens planteja preguntes a les quals anem responent pel simple fet de voler saber-ne una mica més pel que fa a la vida d’un desconegut. I no es tracta de fer safareig, que també això s’ho demana l’escriptor, sinó de convertir un registre personal en un testimoni històric.
Katiuscia Darici
[1] Forns Canal, Albert, 2020, Abans de les cinc som a casa. Barcelona: Edicions 62, p. 75.
[2] Barthes, Roland, 1974, El placer del texto seguido por Lección inaugural de la cátedra de semiología lingüística del Collège de France, pronunciada el 7 de enero de 1977. Siglo XXI editores.
[3] Mildonian, Paola, 2001, Alterego. Racconti in forma di diario tra Otto e Novecento. Venezia: Marsilio.