L’obra de Toni Sala ha alternat sovint la novel·la amb altres gèneres de no ficció. En aquest cas, després de la consagració que suposaren novel·les com Els nois (2014) o Persecució (2019), amb una acollida crítica excel·lent, Sala deriva cap al gènere autobiogràfic amb Una família. Es tracta de la història de la família de l’autor, centrada en el seu pare, el seu avi matern i la seua mare, figures a les quals dedica una part diferenciada, en aquest ordre. Un ordre motivat, segurament, per les dates de mort de cadascun d’aquests familiars. L’obra es tanca amb una quarta part més breu, «Retrat», dedicada a l’àvia materna, encara viva, que per això mateix funciona com una mena d’epíleg.
La narració de la història familiar no es desenvolupa en ordre cronològic, sinó que va enfilant passatges diferents i deslligats entre ells, que venen suggerits per cadascuna de les figures familiars esmentades. A través d’aquestes anècdotes, descripcions o reflexions, ens va oferint un dibuix de cadascun dels personatges i de la família en conjunt. Hi ha una voluntat, és clar, de recuperar el passat, no només familiar sinó personal, especialment la infantesa i l’adolescència. En un sentit més extern, l’obra ens mostra la dedicació de la família de Toni Sala al món del turisme i l’hostaleria, a través de la gestió d’un hotel i una hípica a Platja d’Aro. A través de la narració familiar, per tant, també se’ns mostra un aspecte sociohistòric que ha tingut poca presència en la nostra literatura: els inicis del negoci turístic al nostre país, i més en concret a la Costa Brava. En aquest sentit, Una família ens porta al món d’aquells estius dels anys setanta i vuitanta, i esdevé un document interessant d’aquells temps. Tanmateix, el to adoptat per l’autor no és elegíac ni melancòlic, i això s’agraeix.
En efecte, no ens trobem davant d’una reivindicació mitificadora de la pròpia família, res d’això. De fet, l’autor no s’està d’oferir, amb sinceritat almenys aparent, alguns aspectes presumptament poc afavoridors de la vida familiar. Més que mitificació, hi ha un intent honest de comprensió. Comprensió tant dels antecedents familiars com de l’autor mateix, el qual s’explora en ocasions a ell mateix a través de les figures narrades. Així, recordant el pare, el narrador es pregunta: «Vull ser com ell, ara que no puc ser-ho? És un model? / Pare, tres anys més jove que jo, pare petit, pobre pare fill meu. On soc respecte teu, on ets respecte meu? Quin dret tinc, ara sol, d’invocar-te? Quin dret tinc, de no fer-ho?» (p. 64-65).
Aquesta mena de qüestionaments sovintegen en l’obra, com si l’autor volguera trobar un sentit al fet d’escriure sobre la seua família. És en aquest nivell que assoleix un gruix literari important que, si es limitara a la narració familiar pura, seria més limitat. En aquest sentit, hi pren importància el tema de la mort, de la relació dels vius amb els familiars morts a través de la memòria, del diàleg que s’hi estableix. En el capítol dedicat a la mare, els passatges sobre el dolor i la mort assoleixen nivells veritablement intensos. Les escenes situades a l’hospital són excel·lents. Tanmateix, i com a contrapès, en tota la narració hi sura un fort vitalisme. S’admiren del pare, l’avi i la mare aquells aspectes més vitals, i també sembla que es recrea en els moments més plens de vida i energia de la infantesa i joventut de l’autor, amb una enyorança continguda d’una existència més física, d’una època en què el contacte amb la vida era més ple. Els moments en què el narrador descriu la relació amb els cavalls de l’hípica, a la part dedicada a l’avi, són d’una gran força i bellesa.
Una família no és només un exercici de memòria personal, que tindria molt poc a oferir al lector. És un treball amb voluntat literària entorn del passat i els lligams familiars, i de la seua permanència més enllà de la mort. Per això el títol amb l’indefinit «una»: allò que ens ofereix Toni Sala és universal.