Certament, el subtítol Una vida de novel·la és del tot encertat. Francesc Gisbert aconsegueix acomplir el desig del jove Enric Valor: escriure una novel·la sobre la vida als masos abans de la guerra. L’escriptor d’aquesta novel·la és autor de narrativa infantil, juvenil i per a públic adult, reconegut amb diversos premis, entre ells precisament el Premi Enric Valor de Novel·la.
Com a bon fill de la seua terra, ens condueix per la geografia de la comarca de l’Alcoià amb pas segur. Contextualitza les seues descripcions orogràfiques amb suculentes dosis d’expressions populars, que fan de la lectura un autèntic plaer. Aquests detalls donen compte de l’interès manifest de Gisbert per l’ensenyament de la nostra llengua. Ens retroba amb expressions com «a gos flac, puces en ell», «qui molt vol viure, de tot s’ha de riure» o «qui paga, descansa; i qui cobra, dansa», amb paraules tan curioses com arrapaltars, llepaciris o menjaestampetes, i també amb expressions oblidades o substituïdes per altres castellanes com «estaven plens a caramull», «em tens en punxes» o «justa la fusta», entre d’altres.
L’empresonament de Valor només es fa palès al principi i al final de la novel·la. En el transcurs del relat, recorres de primera mà amb la família Valor les alegries i dificultats de la vida anys ençà. Una primera part es fa des dels ulls d’un Valor xiquet, i més endavant assistim a la seua incorporació a la vida adulta, amb les seues primeres incursions en la política, les peripècies econòmiques encapçalades pel seu germà Josep, gran visionari de negocis, i el seu indubtable compromís amb la nostra llengua i els valors democràtics.
La novel·la, per a qui la llig, té el regal afegit d‘abordar-se amb la curiositat de saber quelcom més de la vida familiar i tendra d’un personatge tan important com Enric Valor ho és per a les valencianes i els valencians. És com posar-li veu i ulls a les rondalles que ens han criat.
Què hi ha més íntim que els camins que u recorre quan és menut? Així, els mots ens passegen per Castalla, Penàguila, pel mas de la Lloma, pel camí del Calvari, etc. Quan ets menut, també formen part del paisatge les primeres persones adultes amb qui interacciones, que no formen part de la teua família i que recordes com a vertaders personatges. En aquest cas tenim al tio Savina, al tio Mussola, i els protagonistes de les històries familiars que el pare els contava, com el besavi Lluís que era més viu que la fam o l’avantpassada Rosa Valor, qui amb la seua punteria indiscutible va fer guanyar la batalla contra el francesos.
És molt revelador el tarannà filosòfic que el vell don Enric tenia en les converses amb els seus fills, treballadors o veïns. Podem gaudir de l’entrada en escena de referents com Sèneca, Ciceró, Virgili, l’oracle de Delfos de la forma més natural, o escoltar comparacions entre Pantagruel de Rabelais i el forçut de Xixona. Amb tot, podem unir-nos a la sentència d’una de les criades: «de pare músic, fill ballador».
A la segona part de la novel·la, anomenada «Elda (1926-1933) i Alacant, (1933-1934) cant de joventut» els lectors ens trobem amb noms de «personatges secundaris» de la talla de Joan Fuster, Maria Beneyto, Carles Salvador o Manuel Sanchis Guarner, que dibuixen un somriure a la cara de qui llig, pel privilegi i orgull de confirmar aquests creuaments de vides en una novel·la que descriu el nostre passat proper, la nostra història i la nostra cultura.
L’autor no s’endinsa en la vida amorosa del jove. Tot i això, durant la lectura ens donarà la sensació que coneixem tan profundament la vida del jove Enric Valor que podríem imaginar-nos la resta. Veritablement, aquesta novel·la és com una finestra oberta a la persona que viu darrere del nostre estimat narrador i gramàtic valencià Enric Valor.
Francesc Gisbert ens condueix per una genuïna vida de novel·la on un regalim de melangia t’acarona en acabar de llegir-la: i si la guerra hagués acabat d’una altra manera?