La darrera novel·la de Martí Domínguez, Mater, guanyadora del IV Premi Proa, sorprén els seus lectors habituals. Després de les darreres incursions en la novel·la històrica (La sega, 2015, per exemple, o L’esperit del temps, 2019), ara ens ofereix una narració que s’endinsa en un futur inquietantment proper. Com els bons relats distòpics, reconeguem en aquest món els trets del nostre present duts fins a les darreres conseqüències. El malson mostra aleshores de manera implacable estructures i tendències ja presents entre nosaltres.
En aquest futur els ésser humans han transcendit completament la natura. Els nadons neixen després d’una gestació per ectogènesi, alliberant així el cos de les mares de la necessitat de l’embaràs. De fet, ja ni tan sols poden quedar-se embarassades. A canvi, com veurem, s’ha trencat definitivament el vincle amb els fills, que naixen de fet en una mena de granges, o, fins i tot, de diversos experiments genètics.
Aquest pas evolutiu, a més del control absolut sobre la genètica, el «Protocol» que garanteix la «millora gènica» que ha eliminat qualsevol tret percebut com un defecte, ha fet que les persones entenguen que ja no pertanyen al gènere de l’homo sapiens, sinó que són una altra cosa, que està encara buscant nom: «Es parla de nosaltres com a Homo deus, Homo omnipotens, Homo civis, Homo creator. A mí —diu un personatge— m’agrada aquest darrer terme, Homo creator. Perquè pense que el que ens distingeix dels sàpiens és que ens hem creat a nosaltres mateixos. El sàpiens és fruit de l’atzar genètic, nosaltres no». Els humans aleshores són percebuts com a éssers inferiors i això va dur en un moment indeterminat però anterior al gran tall en la història, l’anomenada «Segregació». El pas següent, i és en el que es troben en el moment de l’acció, serà l’extermini, l’eliminació dels humans i la seua substitució per aquests nous éssers.
Zoe, la protagonista, amb el seu nom gens casual, es descobreix com una anomalia en comprovar que està embarassada. Si vol evitar ser obligada a avortar o ser objectes de sinistres experiments només pot fugir fora de la ciutat, cap als espais naturals on hi ha granges experimentals, on s’amaguen els darrers humans i on avança implacable el genocidi i la repoblació. L’acompanyarà un company al laboratori de biotecnologia on treballa, Charles, un personatge heterodox i temperamental.
Aquest és el plantejament. A partir d’ací la novel·la és per una banda una novel·la d’aventures que es deixa llegir amb interés. D’altra és una novel·la d’idees, farcida, d’observacions de la natura, de referències intertextuals, de reflexions científiques, filosòfiques i ètiques. En aquest sentit crec que funciona perfectament. El lector o la lectora ha de seguir aquestes reflexions agudes sobre la lògica de la ciència o les precises descripcions dels mecanismes de la natura mentre acompanya els dos fugitius en la seua fugida cap al desert i cap al mar, cap a l’espai natural original on fundar una nova nissaga. I crec que, amb tot i això és una novel·la entretinguda, una lectura plaent.
L’experiència i el sentit de la maternitat humana evidentment ocupen una posició central en aquestes reflexions, l’experiència física de la maternitat i tot el que implica. La societat formada per l’homo creator s’allunya absolutament de la natura, se somnia sense cos, o, més exactament, creu que pot dominar-lo, domesticar-lo, fer-lo un instrument recreatiu deslligat del que és real.
Per altra banda, hi ha un tema, secundari si es vol, però íntimament lligat a la línia principal que m’ha semblat molt encertat i suggeridor. La societat bastida per l’homo creator, per la posthumanitat, és defineix com a democràtica («tots havíem votat a favor d’aquell sistema, i vivíem en un règim democràtic en què les lleis emanaven dels diputats elegits pel poble»), però construeix una bombolla fora de la qual està legitimada la violència extrema: «Ningú volia saber ben bé què passava més enllà, fora de la gran ciutat, del seu perímetre protector». Una vegada més, com assenyalà Walter Benjamin, la barbàrie és el revers necessari de la civilització. I aquesta societat evolucionada, sofisticada i culta justifica el genocidi, considerat positiu i necessari per al progrés. Per a aconseguir açò, per a posar límits al pensament lliure, per criminalitzar el dissident i naturalitzar la violència contra l’ésser humà, és fonamental el paper del periodisme: «Els periodistes podrien haver triat la veritat i s’han apuntat massivament a la mentida». Així, «el neollenguatge ho impregnava tot, i tots l’empràvem amb naturalitat».
En resum, el biòleg, professor i escriptor, científic i divulgador, director de la revista Mètode, ens ofereix una novel·la certament reeixida, amb una prosa eficaç i fluida, que ens enfronta a una distopia possible i les seues implicacions i ho fa combinant les aventures, el suspens fins i tot, amb la divulgació i la reflexió. Mater no només és una novel·la llegidora, sinó profunda i rica, que invita a la reflexió i al debat. Un text perfecte per als clubs de lectura, un immillorable punt de partida per a la discussió profunda.