No puc evitar començar aquest article sobre la poesia de Sònia Moll (Barcelona, 1974) sense parlar d’un tret que compartim: el dolor. Una sensació penible —psíquica i física— que ens afaiçona l’ànima fins al punt d’entendre l’existència com un viatge en què la pèrdua —i la mort— és l’alè vital que impulsa el fet poètic. En el cas de Sònia Moll, un dolor que a Non si male nunc (2008), el seu primer recull de versos, troba deguda contenció en l’ús d’una mètrica plena de mesura. D’altra banda, a Creixen malgrat tot les tulipes (2013) és la prosa poètica la que s’endinsa en un periple als orígens on la vida se’ns revela en tota la seva dimensió. Però no és fins a I Déu en algun lloc (2014) i a Faci’m oblidar el bosc (2021) que Moll Gamboa —el cognom matern que traça una doble identitat— expressarà amb una rica gamma de matisos tots els avatars del sofriment: des de la nostàlgia i la tristor fins a la cruesa i l’oblit. La por a perdre’s en la pèrdua —sovinteja la imatge del laberint en la seva lírica— és allò que basteix el singular camí de la poeta a la recerca de la llum.
Una llum que, a parer de Sònia Moll, troba equivalent en l’espai que cal donar al dolor per tal que aquest se signifiqui. És, en aquest sentit, que s’entén millor l’evolució en el temps cap al vers lliure en la construcció d’una veu més personal. I, així mateix, en tant que forma on encabir amb propietat el dolor al cor del vers. Que el que digui la poeta no sigui mai debades. I que el dolor sigui la nostra clau de volta per il·luminar la fosca: «Jo sense tu / —com es camina aquest camí?—, / tu sense jo, / enllà dels ulls que em miren i no em veuen.»
Uns versos pertinents, gairebé com un mormol, en què Sònia Moll s’emmiralla en la mare; atès que és la mare —i la seva pèrdua— el nexe amb el dolor al voltant del qual gira una part de la seva obra poètica. Una relació òntica, en el sentit d’experiència que s’encarna en l’esperit, que la poeta empra com a punt de partida per fixar una genealogia familiar on els éssers estimats són el rerefons que la guien en el seu propòsit epistèmic. Perquè, al capdavall, què més que no sigui el desig de saber pot guiar amb certitud el fet poètic? Forma de coneixement o no, aquesta continua sent una qüestió irresoluble. Així i tot, en l’intent hi ha una voluntat que cerca una raó de ser, això és, un saber en cada mot i en cada vers. I en cada mot li va el fet de viure: «Com li dic que ja no escric cap vers / si no m’hi va la vida», ens recorda vinyolianament.
M’ho va dir en una conversa a Sant Andreu, a la terrassa del cafè Versalles: «la mort de la meva mare va crear en mi una fractura». Per a la Sònia Moll, la desaparició física de la figura de la mare engendrà un esquinçament devastador en la seva ànima. Un pathos dislocat que la poeta busca reparar per mitjà de la paraula. En aquest sentit, la poesia modula (conté) l’esclat de ràbia davant de tanta absència. Una absència que és buit / buidor que cal omplir (com quan omple amb flors el «gerro buit del menjador») amb el poema a la percaça d’equilibri. No debades, Sònia Moll entén la poesia com una catarsi personal on l’ésser troba consol en l’expressió poètica. Altrament dit, com a praxi, és la poesia l’espai que cal donar al dolor. I és en expandir-se que el dolor remet o, si més no, quan s’apaivaga la seva intensitat.
D’altra banda, en la lírica de Sònia Moll el cos hi juga un paper essencial. En el cas del sexe, «fer l’amor una altra tarda / com si m’hi anés la vida», el desig es tradueix en anhel de ser en oposició a l’oblit que la mort —i la malaltia— imposa (la mare, els avis, el germà nonat). El cos entès com un recer on trobar aixopluc. Després de tot, què no és un cos sinó una casa? I que és un cos sense una casa on habitar? Cossos que són caliu. Cossos que habiten altres cossos. I cases que són redós dels cossos. Podríem gairebé parlar de simbiosi. Una intersecció —certament punyent— entre cos i llar que és una constant en Faci’m oblidar el bosc: «I tan poc que demanaves / —només mitja teulada, un tros / de paret que aturi els corrents d’aire» que, això no obstant, ja destaca a I Déu en algun lloc: «Quan tornis a casa, / imagina el desig / com una pregunta immensa».
Una indagació, un retorn a les arrels —amb la llar com a destí també imaginari— que en la poesia de Moll Gamboa té en la identitat un dels llocs comuns: «La mare és sud / el pare és nord / malvisc fronteres.» Una dicotomia —sud / nord— de vegades problemàtica que troba en l’oceà l’accident simbòlic i real que salva i —divideix— tots els seus afectes: «Estimo i odio l’oceà / que et va partir en dos la vida.» Un «camí enyorat» i, tanmateix, un «camí de mort i de cendres.» Per això, la seva poesia es pot considerar —com ja s’ha apuntat— un viatge als orígens —a la «indigenitat» de la mare, a l’avi xilè— on Moll forja en la memòria allò que l’absència aboleix. Contra la tabula rasa, la paraula s’erigeix en talismà. És el seu un viatge heroic: trobar la llar, poder arrelar, és trobar l’espai. L’espai del dolor. L’espai del poema. La casa de l’ànima. La latitud on habitar i ser habitat. Una identitat sempre en construcció que confirma el pensament sartrià que tota realitat es redueix a l’acció.
Però aquell tret que fins ara més singularitza la seva obra és la seva relació amb Déu, molt en particular a I Déu en algun lloc. De fet, en la tercera part del llibre Déu esdevé un interlocutor passiu. Un silenci apofàtic que fa dubtar a la veu poètica que hi dialoga. Al cap i a la fi, Déu hi és present. Em confessa Sònia Moll: «en el dolor costa veure a Déu.» Però Déu és «en algun lloc, / just quan no mires.» Un no saber estar atent, un no saber mirar, precisament, perquè el dolor eclipsa l’intangible. D’una manera difícil de copsar és com si Déu estigués sol: «tan sol, potser, com jo», uns versos de clares connotacions rilkeianes. I encara abans: «Ja ho sé, que no es pot encabir Déu / en la ment humana.» Però just és aquest el repte: fer tangible, en la paraula, l’inefable. I fer-ho ben a pesar del dolor i l’absència —que és absència d’amor que eclipsa a Déu. «El llenguatge és com el vol de l’àliga», em va dir la Sònia Moll en la conversa del cafè Versalles, «dir el misteri sense dir-lo.» L’intent d’aprehendre l’alè fugaç d’aquesta vida.