Introducció
Segons el meu parer, un dels majors problemes dels estudis literaris, tant si són acadèmics com si no ho són és la tendència, cada dia més acusada, a la catalogació. La tendència a centrar una gran part dels esforços de qui analitza una obra o un autor en la seva etiquetació.
Talment com si, convertits ens entomòlegs, la funció i l’objectiu fonamental d’un estudi literari consistís a aconseguir posar-hi una etiqueta, a adscriure l’obra o l’autor en una categoria determinada. I, com més específica, millor.
Com si pràcticament en reeixir-hi, ja tinguéssim la major de la feina feta. Com si, una vegada encasellats, tot es simplifica: només ens cal anar fent-los encaixar en la categoria i el concepte que hem escollit. Cercant les referències que justifiquen l’encasellament, la catalogació.
I amb això perdem de vista un factor (del tot) essencial: la diferència abismal que separa un insecte d’un llibre, autor o creació literària. A un insecte, un cop l’hem caçat, ja el podem tancar en una caixa (submergir-lo en ambre, si ens convé), ja que mai no deixarà de ser aquell insecte que hem catalogat. Una obra artística, per contra, és impossible tancar-la enlloc.
Impossible perquè sempre està en moviment, en evolució constant. Perquè és lliure. Eternament lliure. I assajar de privar-la de llibertat, provar de limitar-li la seva (absoluta) llibertat de moviments significa, si no llevar-li la vida, almenys no permetre-li respirar com cal.
Per a les obres literàries —i, per extensió, totes les artístiques— catalogar-les (i, encara més, de manera estricta), suposa empobrir-les.
La narrativa vidalferrandiana
La narrativa de l’autor de Santanyí es compon, avui dia —avui dia perquè, infatigable, segueix treballant literàriament— de les obres següents: Les llunes i els calàpets (1994), La mà del jardiner (1999), L’illa dels dòlmens (2007), La ciutat de ningú (2016) i Quan el cel embogeix (2020).
Per parlar-ne en les millors condicions, potser el primer que ens hauríem de demanar és què el va dur a escriure narrativa, després de tants d’anys escrivint poesia.
Crec que, d’una manera o altra, el seu interès per la narrativa té bastant a veure amb els seus estudis com a historiador. Amb els seus estudis i amb les obres que havia escrit com a tal.
Unes obres que, pel seu tarannà inquiet, pluridisciplinari i, sobretot, humanista, no es devien satisfer prou. O, per provar de dir-ho amb més precisió, que el devien satisfer com a historiador però no com a humanista; com a persona interessada per l’ànima humana.
Amb el temps, devia adonar-se —i, quan dic, adonar-se, vull dir, és clar, allò que els succeeix als artistes de debò: va sentir una mena de crit, una veu interior, que se li adreçava— que li calia anar una mica (un bastant, un molt, de fet) més enllà.
Més enllà del que la disciplina històrica li permetia. Perquè, sí, les seves obres històriques li permetien recuperar el temps passat, li permetien fer una mirada enrere per rescatar de l’oblit el que entenia que no podia —no s’havia de— perdre, però no pas amb la pregonesa, amb la intensitat que li calia.
La pregonesa, la intensitat —en podríem dir, la completitud (i, per tant, la contradictorietat)— humana que a ell li calia.
El pas de la poesia a la narrativa
Perquè, per a ell, la condició humana —i, per tant, l’ànima humana— és absolutament fonamental.
És per aquesta raó (sense la qual no és possible d’entendre òptimament la seva obra) que, des del començament, la seva poesia és interrogativa. Que la seva poesia —de la qual no em correspon parlar a mi, sinó a en Miquel Àngel Llauger— és una poesia que ho qüestiona tot. Més exactament, que, qüestionant-se a ell mateix, ho qüestiona tot.
I és per això mateix que la història no li servia prou. Que el deixava insatisfet. Perquè la història no és, no pot ser, interrogativa.
Perquè la història, al contrari que la poesia no li permetia interrogar-se ell mateix i interrogar el món. O el que és el mateix, maldar per conèixer-se i, en fer-ho, per conèixer el món.
Cosa que la poesia li permetia fer, però només fins a un cert punt. Li permetia, li havia permès, fins llavors, fer-se algunes preguntes, però no totes. No totes les que necessitava fer-se.
Principalment, crec, perquè la poesia li permetia interrogar-se sobre ell mateix, sobre el seu jo, però no —o, almenys, no tant; no prou— sobre el que hi ha o es desplega més enllà del jo. No sobre el nosaltres.
La condició humana
I el nosaltres —aquest nosaltres que acull i aplega el jo però avança o fa una passa més endavant, més lluny— és el que li havia de permetre d’endinsar-se en l’ànima humana.
Per provar de dir-ho amb major precisió: no en l’ànima humana particular, en la seva ànima, sinó en la condició humana en general. O sigui en allò que, si som estrictes, podem anomenar la condició humana.
La condició —i l’ànima— humana no ja des de la individualitat, que era el pas que li havia obert la poesia, sinó des de la pluralitat. Que era el gran pas que, en fos o no (prou) conscient, li faltava.
Narrativa polièdrica
Aquest interès en la condició humana, aquesta necessitat d’explorar-la, de submergir-se en l’oceà infinit, sempre contradictori —i, per tant, enriquidor—, de la condició humana és el que ens permet entendre una de les condicions essencials de la narrativa del nostre autor: el seu caràcter polièdric.
Per més que en les seves novel·les (començant pel colossal Cicle d’Almandaia) el narrador o protagonista sigui un sol, un dels elements identificatius, determinants, de la seva narrativa és el seu caràcter polièdric, la seva pluralitat.
Una pluralitat —com veurem tot seguit, els personatges que acompanyen els protagonistes són, almenys, tan importants com ell— que no és, que no pot ser, sinó la plasmació artística del seu veure i d’entendre el món.
D’entendre, machadianament, que la veritat no existeix ni pot existir. Que el que existeix, que el que ha d’existir —i, per tant, el que cal, necessàriament, reflectir literàriament— són les veritats. Les veritats de cadascú. Les veritats particulars.
Personatges
És, per aquesta raó —procurem ser prudents: és, sobretot, per aquesta raó— que els personatges són tan i tan importants, en les seves obres literàries.
És una de les raons per les quals, en primer lloc, n’apareixen tants, de personatges, a les seves novel·les. I, en segon lloc, per la qual tots els personatges són tan importants.
I remarco aquest tots. Tots, perquè, si ens hi fixem bé, ens adonarem que, per més que hi ha, per descomptat, personatges que tenen més presència que d’altres —que hi ha, per emprar la definició clàssica, personatges principals i personatges secundaris (i terciaris, i quartaris, i…)—, això no significa que els uns siguin més importants que els altres.
Tant és així, que podríem afirmar que per a Vidal Ferrando no hi ha personatges de primera i personatges de segona. Que, per a ell, tots els personatges —des del que no abandona quasi mai l’escena novel·lística fins el que tot just treu el nas un moment, per dir: «Sóc aquí!»— són protagonistes.
O, si ho volem dir d’una manera menys categòrica, que tots ells són, igualment, protagonistes.
I si ho són, si ho han de ser, és perquè per al nostre autor tampoc és possible de fer o establir diferències o discriminacions entre persones protagonistes i no protagonistes. Perquè, per a ell, totes les persones són, han de ser, no poden sinó ser, igualment importants.
Pregonesa dels personatges
És per aquesta raó, perquè fins i tots personatges més episòdics són fonamentals, que tots ells estan dotats d’una una gran pregonesa anímica o psicològica.
Que, en realitat, com s’esdevé amb la vida mateixa —amb aquesta vida mateixa que és la que Vidal Ferrando pretén (i s’esforça en) reflectir en les seves obres—, per més que uns tinguin més presència i, d’altres, menys, no hi ha personatges episòdics.
I, com que no n’hi ha, com que tots ells deixen petja, cal que tinguin personalitat. Cal que duguin amb ells tot el seu bagatge vital o existencial.
O, el que és el mateix, que cap d’ells compleixi una funció simplement narrativa o desencadenant, teleològica, accessòria, sinó essencial.
Que, si apareix en la novel·la sigui perquè no pot deixar d’aparèixer-hi. Perquè sigui del tot necessari. Perquè, sense ell o ella, la novel·la no seria la novel·la que és. Perquè si eliminem qualsevol personatge, l’obra se’n ressent, no és la mateixa.
I, perquè això sigui possible, cal que els personatges, que tots els personatges, tinguin vida pròpia. Una vida sencera. Que l’autor, abans de decidir-se a incorporar-los a la novel·la, els hagi creat tota la seva biologia.
Que, cada personatge, si actua com actua sigui perquè té raons, raons que provenen de la seva vida, per fer-ho. I, com a conseqüència, per produir els seus efectes en l’obra, en les vides dels (teòrics) protagonistes.
Contradictorietat
Això, aquesta pregonesa de tots els personatges, aquesta biologia pròpia, aquesta necessitat —que, semblant tan senzill és tan complicat; que semblant tan obvi no ho és gens: en quantes obres actuals, premiades o no, la major part dels personatges secundaris no compleixen més que una evident funció utilitària o desencadenant?, quants no són més que eines o mitjans (per no dir, excuses o justificacions) argumentals?— es dona i es compleix, sempre, en l’obra narrativa del nostre autor per dues raons.
En primer lloc, per la seva exigència —més aviat, autoexigència—, que no admetria cap personatge desdibuixat o amb prou consistència.
En segon lloc, i no menys important (potser, i només potser, una mica més i tot), perquè, per a ell escriure suposa, per damunt de tot, reflectir la vida. I, per a ell, la vida és, ha de ser, no pot sinó ser, contradictòria.
Contradictòria en general, en tots els àmbits, però, sobretot, en particular: en la quotidianitat, en el dia a dia de tots i cadascun de nosaltres.
Perquè, per al nostre autor, com per a la immensa majoria dels autors o artistes de debò, la vida és heraclitana. La vida és una permanent, perpètua lluita de contraris.
Lluita de contraris
Una lluita constant, indeturable, que es produeix, sobretot, dins nostre. En el més endins del més endins nostre.
I és, en produir-se, en no cessar mai, que aquesta lluita ens va fent com som. Que ens va conformant. I, en conformar-nos a nosaltres, conforma, al mateix temps —també i alhora; alhora i també— el món que ens envolta.
I, probablement, aquesta és una de les característiques més essencials o distintives de la narrativa vidalferrandiana: desplegar, a través de la tant ben construïda xarxa de personatges, el món —més exactament, tots els mons— que es van conformant (con-formant) a mesura que els personatges es van conformant (con-formant).
Reflectir no tant el món com el veiem des de l’exterior —limitant-nos a passar el mirall standhelià, amb esperit registral— sinó a mesura que es va conformant. A mesura que el contacte entre les ànimes dels personatges i l’ànima del territori s’estableix. I, en establir-se, es modifiquen, condicionen o conformen (con-formen) els uns als altres. Els uns en els altres.
La vida mateixa
La narrativa, doncs, que, com la vida mateixa —com la vida mateixa, precisament perquè és la vida mateixa— creant-se en l’acte de narrar-se.
La narrativa, l’art literària (i artística) com a mirada interrogativa. Com a mirada interrogativa que, en interrogar-se, en l’acte mateix d’interrogar-se, crea.
Crea un art que és coneixement. O, si ho volem, ja que és tot i una sola cosa, que crea coneixement que és art.
Un art que no seria art, que, almenys, no ho seria del tot, que no ho seria prou, si, al mateix temps, no creés coneixement. Un coneixement que no s’hauria produït, que no s’hauria generat si (la mirada interrogativa de) l’art no l’hagués creat. No l’hagués creat en el mateix acte de crear-se.