L’últim llibre de poemes de Begonya Pozo, que ens arriba en edició bilingüe, catalana i castellana, és un itinerari polièdric i eclèctic en formes, símbols, espais i paisatges. Dic itinerari en el sentit més literal que puguem imaginar per a un objecte-llibre quiet, si bé aquest sembla no voler reposar mai. Trajectes, recorreguts i trobades, esperes que són també trajectes, vides que són trànsits brevíssims, les nostres, les dels nostres amics, i en fi, tot de captures momentànies de metamorfosis contínues.
L’element que guia aquest itinerari és conegut universalment: la llum, que aquí s’excava, com si fos un tros de matèria pel qual es pogués circular, un túnel que una mateixa pot fer amb les mans i una pala. La llum ha estat, a parts iguals, element fascinador per a la ciència i per a la religió. És quasi pantomímic recordar aquí que el destriament entre la llum i les tenebres és a la Bíblia un inici absolut; i encara avui, no només en els sermons religiosos sinó també en el nostre llenguatge quotidià, la fascinació d’allò que ens precedeix, ens excedeix i ens transcendeix, donant-nos cos i presència sovint contraposats a la foscor i el buit: només fa falta rastrejar les etimologies de certs verbs i metàfores per veure l’abast d’allò que és lumínic en la mesura i l’explicació de l’existència humana. D’altra banda, per a la física teòrica, la llum segueix sent un camp d’exploració inesgotable: fascina perquè el lligam del nostre cos amb el món extern i la seva experiència passa a través d’aquella, sigui ona o partícula electromagnètica.
Carlo Rovelli, físic i conegut divulgador, deia en una conferència que la llum no és una cosa sinó un esdeveniment. En la manera com Pozo tracta aquesta llum, la poesia sembla poder explicar la idea de Rovelli: la llum esdevé el mateix espai de viatge, de circulació, un espai de zones i clarobscurs —en aquest sentit sembla que la mateixa edició hi jugui gràficament— que no varia per diferències oposables, sinó per graus de to, de contrast i de textura. No és una llum, doncs, que es pugui mesurar des de l’enunciació del seu contrari: l’ombra definitiva, la foscor o la ceguesa també fan part del lumínic, i són el matís que ens permet veure, aprendre, oblidar o fer memòria.
La veu poètica mateixa regula la gradació d’intensitats lumíniques, acostant-se a les coses per desgranar-ne el temps que s’hi condensa i els seus ínfims moviments. Així es despleguen les quatre parts que integren el llibre: la primera, integrada per poemes que ens recorden, per la forma i la distribució de contingut, el haiku; la segona, de vers lliure; i la tercera i quarta, de poemes en prosa. Distingeixo les parts no pas per pensar-les com a espais autònoms, sinó més aviat com a zones de circulació dins del mateix espai de clarobscurs, com a opcions de recorregut possibles.
En aquest sentit, l’itinerari és holístic: anem dels cossos i les situacions concretes a espais còsmics, i els elements simbòlics ens condueixen, multidireccionalment, a allò que és minúscul i a allò que és més vast i infinit, com si en realitat es tractés de la mateixa cosa, mera qüestió de perspectiva. La gràcia de tot plegat és que l’univers holístic de Pozo no és el d’una mística transcendental, malgrat que funcioni també per un joc de correspondències per mitjà del qual tot connecta i tot remet: aquí no hi ha jerarquies ni centre organitzador d’un sistema, ni específics punts de partida o d’arribada, sinó un efecte papallona que fa que tot depengui de tot, però que celebra aquesta dependència com una fortalesa que és el cos, l’abraçada, el no saber-se etern. Mística immanent o empirisme transcendental: la llum no tamisa el cos, ni el funda fora de si, sinó que en fa ressaltar la rugositat de les mans i de la cara.
D’aquí que el llibre només es pugui cloure celebrant, finalment, tota aquesta fusió de símbols i materials que l’integren: l’alegria de les artèries que rompen i es tornen riu, i la descoberta d’aquest riu que, tot i que també és mític i universal, també som cadascun de nosaltres.