Hi ha llibres inclassificables: Ars libri. L’aventura del llibre i la paraula, de Juli Capilla, Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera del 2019, n’és un. En substància, té molt d’autobiografia intel·lectual i de treball periodístic del seu autor. Juli Capilla ―que tenia el castellà com a llengua familiar― ha estat periodista, crític, corrector, professor de llengua i de literatura i, darrerament, també editor; i sempre un lector voraç, amb una curiositat vasta i una passió considerable que l’han dut indefectiblement a l’escriptura: poesia, narrativa, assaig… Amb aquest conjunt d’ingredients, el quadre sembla prou complet. Qui pot reunir un perfil semblant?
Ars libri, a banda de ser una mena d’autobiografia intel·lectual, rica i lluminosa i crítica, és tota una mostra d’amor als llibres, als autors estimats, un tribut a la felicitat de les paraules. I una defensa davant d’amenaces com les que tenim en l’era digital i en les llengües minoritàries. L’escriptor fa tot açò com algú que viu la literatura des de dins, mostrant el plaer i la satisfacció que forneixen els llibres i ben convençut que la lectura és un bé insubstituïble: Llegim ―escriu― «contra l’estultícia, […] contra la ignorància i la desraó, ni que siga per comprendre que ens queda tant per saber». Aquesta apologia de la lectura i de la cultura del llibre s’erigeix com la millor vacuna contra el fanatisme, el suprematisme, perquè les paraules «ens dignifiquen, ens poleixen, estilitzen la nostra personalitat i ens harmonitzen el caràcter».
L’amor als llibres el fa viatjar per èpoques i obres i autors de tot tipus: des del Llibre dels fets de Jaume I fins a Günter Grass, de Joan Maragall i la seua teoria de la «Paraula viva» a les novel·les de John Updike o Vicent Andrés Estellés. També hi apareixen Jean Paul Sartre, Albert Camus, Walter Benjamin, Josep Piera, Quim Monzó, Joan Fuster… L’inventari és fa interminable.
Sorprèn l’abast de la mirada de l’autor que sembla no tenir límits en el desig de llegir i de saber. A l’obra, Capilla parla, entre d’altres temes, de les societats literàries, del paper de les tertúlies, de la crítica, del món editorial actual, de l’escriptura de dones, de l’oralitat en la literatura, del cànon i de la literatura de la xoà; aborda també el paper de les revistes i de l’ús i el servei de les biblioteques públiques. Els capítols dedicats a la música i la literatura són deliciosos. Des d’un Ovidi fins a un Leonard Cohen i d’un Bob Dylan a un Lluís Llach, reben comentaris sucosos que regalimen essències i ressons entranyables: la música irradia emocions.
L’enfilall de temes abordats és llarg. Capilla domina una pila de qüestions i ens parla, per exemple, de l’escriptura catalana produïda entre el centre i la perifèria: com n’és de diferent escriure des de Barcelona o fer-ho des de Menorca, com l’estimat Ponç Pons, o des del Sant Vicent del Raspeig de Lliris Picó o des del Perpinyà de Daniel Bezsonoff. L’autor sembla conèixer el territori literari pam a pam, però açò no el condueix a fer inventari de noms i d’obres, sinó a l’observació pertinent i a l’anotació valuosa. L’escriptor s’enfronta als llibres amb l’ànima oberta: el judici sobre El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger és tot un exemple de confessió valenta, meticulosament raonada.
Ars libri raja estima per un saber complet: no és fàcil parlar de Pep Gimeno, Botifarra, del Gernika de Picasso i de Tot esperant Godot de Samuel Beckett amb la mateixa gràcia i profunditat com ho fa ell. S’imposen les caselles, les especialitzacions, els amors excloents. Estem massa acostumats a esperits de la cultura tendenciosos, decantats per judicis inquisitorials o bé per burocràcies. Per això sorprèn una atenció tan saludable i oberta i una curiositat tan fèrtil i engrescadora. Chapeau!