Se n’ha parlat molt, de la construcció poètica explícita que mostra aquest poemari i de la preferència de l’autora per vitrificar la posada en escena del seu text. A la seva manera, aquesta obra és producte de la necessitat d’atorgar caràcter protagonista a les categories analítiques de la narració per sobre del mateix contingut narratiu, sense arribar a transformar el primer en el segon.
Així doncs, hom pot trobar, en el transcurs del poemari, que el títol impregna de contingut metafòric la major part de les peces que conté (vint-i-set i una memòria descriptiva que ve a significar alguns termes d’importància), fent servir els signes corresponents a la professió arquitectònica per a anomenar tots els espais semiòtics als quals s’ha d’enfrontar, per una banda, l’arquitecte que s’afirma, i per l’altra, l’arquitecte que el nega, amb l’objectiu de redissenyar un edifici propi per al «Jo» amb tot de noves significacions. Per a portar a terme aquesta empresa, l’arquitecte és temperat al caliu d’una història d’amor que fa fallida i que requereix d’un «tu» com a element narratiu que activa «l’Altre», és a dir, allò que no és el «Jo» però que, tard o d’hora, pot acabar sent-ho.
L’Arquitecte és una de les belles obres a què pot aspirar l’època del desdoblament teòric de la consciència. Això és: tot i que els vents pedagògics d’en Vigotski ens portaren a considerar que el llenguatge era una de les maneres en les quals la psique s’expressava internament i externament, avui dia les coses han canviat i és el llenguatge qui aporta consciència a la consciència mateixa. És a dir, es creu que la consciència i el llenguatge són dues qüestions separades i que la segona fa mutar la realitat del món, individualment, mitjançant la transformació de la primera. És aquest el leitmotiv de l’obra, en la qual l’acte de generar el llenguatge adient per al «Jo» construeix un edifici no dependent del «tu».
En aquest sentit, a causa de la separació entre consciència i llenguatge, que el que crea realment és el no-pensament i el no-llenguatge mitjançant la desintegració d’ambdós, mai no acabem de presenciar la foscor del procés que porta el Jo a convertir-se en l’Altre —volgut— i viceversa (procés representat originalment al poemari com el «Jo» que ja no vol cap «Altre»). I tot i que el llibre s’esforça a presentar les penúries i els crims dels dos arquitectes amb diversos poemes de diferents continguts, mai no coneixem res que no sigui l’Ideal, que és l’arquitecte identificat com a «Jo», convertint-lo en un element que, al no tenir cap oposició que el prolongui i el correspongui recíprocament, es torna de consum ràpid per al lector. Al final el «Jo» també és «l’Altre», i «l’Altre» pot ser el «Jo».
Quan un autor decideix presentar la seva obra com un desdoblament de consciència, com és el cas de na Laia Maldonado, i aquestes són desenvolupades fins al final, l’una i l’altra s’acusen de posseir la contrària competint dins el relat. Ans al contrari, com que en L’Arquitecte l’escissió de la consciència succeeix per partida doble amb l’afegit del llenguatge com a actor independent dels altres, malauradament provoca que no sigui possible conèixer cap d’ells, presentant els moviments dels arquitectes com a unificats i totals sense deixar espai a l’estructura de les coses que es reorganitzen involuntàriament segons l’estructura que resti en cada moviment portat a terme per qualsevol dels actors de l’obra. I es fa necessària, doncs, una pregunta: si el llenguatge és el tercer arquitecte —no anomenat com a tal—, no hauria de tenir una consciència pròpia amb què pogués ser efectivament llenguatge?
Finalment, el poemari acaba amb un decàleg on es presenten i es descriuen els termes emprats que corresponen a la metàfora del títol, i on l’autora torna a reequilibrar l’ús de les categories analítiques de la narració amb el contingut narratiu, amb la qual cosa aconsegueix un cercle tancat correlativament reeixit i amb certa qualitat poètica.