No sé si soc la persona més adient per a escriure un article com aquest: no soc gaire representatiu de la mirada des de la «Catalunya estricta», com en deia Joan Fuster; vaig marxar del País Valencià pocs anys després de la seva mort. Des de 1996 visc al principat, primer a Barcelona, després gairebé dues dècades a Girona, i de tornada a Barcelona fa un parell d’anys. Em compto entre la gernació de valencians amb estudis superiors que vam agafar el tren nord enllà amb Rita Barberà d’alcaldessa i Eduardo Zaplana que acabava de guanyar les eleccions. En una carta a Josep Pla, que l’empordanès va emprar de base al seu Homenot, Fuster afirmava que «no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d’intentar-ho— aquesta societat en perpetua somnolència digestiva…». Doncs bé, els fills dels qui al·ludia Fuster, gairebé tots els meus companys de classe me’ls he trobat a l’Intercity i a l’Euromed, als quals cal sumar figures importants del camp literari valencià com ara Enric Sòria o Francesc Viadel. Però el meu cas és una mica diferent: no em vaig dedicar a l’ensenyament secundari, sinó a la docència universitària i la investigació, i això és el que m’ha donat una certa perspectiva per a acarar aquest article.
Aquesta visió de Fuster des de Catalunya, al meu parer, pot tenir dues escenes principals i una reciprocitat imprescindible. La primera és la mirada de Josep Pla al País Valencià, gràcies precisament, al fet d’haver descobert a Sueca el seu interlocutor més important. Tornat d’un viatge a l’Orient Mitjà, Pla va decidir aturar-se a Sueca per a conèixer un jove escriptor que l’havia interessat per alguns primers llibres i article: El descrèdit de la realitat, Les originalitats, entre d’altres. Amb motiu de l’aparició de Nosaltres, els valencians, el 18 de febrer de 1962, Pla escriu a Fuster, des del Mas:
Tota aquesta onada de papers demostra que heu tingut un gran èxit. A vós, al principi, us degueren deprimir. Ara, mirant les coses fredament, l’efecte deu semblar-vos —potser— diferent. Aquesta unanimitat de revulsió del provincialisme, fou lograda, per Cambó a Catalunya, a primers de segle i després d’esforços molt llargs. Vós l’heu lograda amb menys esforç, i amb menys temps. Ja veureu les conseqüències, si la vostra vida va cronològicament connectada als esdeveniments. […] Per ara, heu de mantenir l’equívoc literari-polític. Crec que feu bé. Però la revulsió ha estat, literalment, política. […] A Barcelona, la unanimitat de l’atac ha produït efectes contraproduents —i suposo que a València també. Adéu. El primer objectiu ha estat lograt molt bé.
Poc més tard, Pla decideix que serà aquell jove valencià qui prologaria la seva Obra completa de l’editorial Destino.
La segona escena que vull subratllar, com a viatge de tornada és la intervenció de Fuster, des de Sueca, en la polèmica sobre «Barcelona i el Titànic», un conegut article publicat a El País per Félix de Azúa que ha tingut acomplexats durant dècades els intel·lectuals barcelonins: «En cuanto se instala un Gobierno poco fascista en Madrid, los catalanes tienen que ir a la capital si no quieren resquebrajarse de tedio. A mayor autonomía, más viajes». Azúa que, no ho oblidem, va arribar a ser acadèmic de la RAE més per articles com aquests que per la seva obra literària, només salva del naufragi alguna cosa d’Els Joglars —curiosament Boadella no deixa de ser, anys més tard el bufó d’Azúa— i la sentència és inderogable i vil, com el garrot: «El caso es que Barcelona está yéndose a pique. Que sus noches son cada vez más breves, y una tristeza de perdedores de Liga se va amparando en las Ramblas». La veritable resposta a la sucursalització i descosmopolitizació de Barcelona, va venir, precisament de València, concretament de Sueca. Joan Fuster va saludar amb entusiasme cínic —en el sentit expressat al Diccionari per a ociosos o en el seu Diari— el famòs article de Félix de Azúa, «Barcelona és el “Titànic”» sobre l’hipotètic enfonsament de la vitalitat cultural a la capital catalana. Joan Fuster, des de la distancia irònica que li permet albirar la polémica, replica:
Vaig llegir l’article en qüestió, i si bé no em va semblar just, tampoc no em va semblar injustificat. La Barcelona cultural d’avui resulta més aviat trista. Ja no és tan clar, però, que la de la «pre-democràcia» fos tan distinta, i la comparació amb el Titànic famós, brillant i alegre, que l’oceà es va engolir en un obrir i tancar d’ulls, no passa de ser una serpentina nostàlgica. Ni Titànic ni res. […] Darrere de «tot allò» hi havia, emulsionada, una bona dosi de provincianisme. I no de París, ai! De Madrid. Contra les presumptes vistositats del panorama, hi advertia una constant preocupació per Madrid: preocupació municipal, mesquineta i devota alhora. Tot l’esforç que per desprovincianitzar-se culturalment s’havia fet abans de la Guerra d’Espanya —des dels temps del Modernisme, si voleu— venia minat per una subtil infiltració «madrilenyoide» bastant dissimulada, però que feia pudor.
La reflexió de Fuster, que abasta més enllà de l’article esmentat, és clara: un dels resultats de la dictadura havia estat, al seu parer, que s’havia consolidat un prestigi al voltant d’una mena de «dependència», per més que es vulgui «cosmopolita». La conclusió fusteriana és que ha començat una nova època, efectivament, i que si aquella polèmica havia de suscitar una meditació sobre la pròpia situació, calia acarar-la sense obviar absolutament res. Per això, segurament per sorpresa d’uns i altres mirant-se de reüll, conclou —i recordem que fa vint anys d’aquests mots, tan actuals:
No existia el Titànic de Barcelona. A tot estirar era un miratge. La Barcelona-Titànic era mitja dotzena d’editorials, que no han deixat de fer el que feien, i algunes tertúlies somrients, i un anecdotari faceciós. ¿Les exposicions, els concerts, els teatres? No hi tinc accés per raons geogràfiques, i callo. Les conferències? El món idiota de les conferències —i de les «trobades» com la de Sitges— és ben revelador: prolonga la línia provinciana, la quimera «madrilenyoide», d’un sector de la societat barcelonina… Quan la mítica Isabel Llorach presidia el Conferentia-Club, els invitats eren de la talla d’Einstein, de Paul Valéry, de l’homèric Keyserling… Una cosa tan minúscula i còmica com Julián Marías ha tingut una determinada audiència, sol·licitada, en papers i tribunes de Barcelona, quan el Titànic navegava. No volia citar noms, se me n’ha escapat un. Ho lamento. Però «aquell» provincianisme —i el d’avui— ha estat ignominiosament fomentat, i fomentat per una «mentalitat» generalitzada per una burgesia curta de gambals i dimitida… I deixem córrer més factors. Com el «futbolero», posem per cas. Mentre a Barcelona hi hagi algú que pensi què pensarà Madrid de Barcelona, en cultura o en política, Barcelona només serà una província. Com en el Titànic. Com ara.
Això és el que volia evitar Fuster, des dels anys cinquanta, i no estaria de més reconèixer que ho va aconseguir, si més no en part. Pensar el camp intel·lectual català en la seva relació amb el camp intel·lectual espanyol mai no havia significat la seva confusió; tampoc pensar la literatura catalana i el paper del bilingüisme en la literatura a Catalunya, bilingüisme professional que ell mateix, com Pla, exercia, sense deixar de ser els autors que més pàgines han escrit mai en català, no significava la seva incorporació —ni de Pla, ni de Fuster, ni de tants altres— a la literatura espanyola.
Són només dues escenes de moltes d’altres que resumeix Josep Pla en un article seu sobre Fuster: «hem d’acostar-nos més a València»; també els valencians que vivim, de fa anys, lluny de l’Albufera.