Allò que sedueix d’una novel·la, quan l’hem ataüllada en l’aparador de la nostra llibreria, és l’embolcall, acompanyat del títol. Dissabte, jazz de Rafa Gomar ens prometia una lectura estimulant, acompanyada de música de jazz, per descomptat.
A punt de començar la lectura, hem comprovat que Dissabte, jazz disposa d’una llista de cançons que podem escoltar en Spotify. Repertori musical que tenen autors com Manuel Baixauli en obres com La cinquena planta, o Anna Moner en El retorn de l’Hongarès, per dir alguns noms. També la novel·la de Julio Cortázar, Rayuela, després de molts anys d’haver-se editat, va tindre finalment una edició en format CD de les cançons que havien aparegut relacionades amb el jazz, amb el títol de Jazzuela, 2001. Però, allò eren altres temps que poc tenen a veure amb la rapidesa amb què actualment el nostre món editorial i musical es mou.
El jazz no es pot entendre sense l’evolució rítmica d’aquelles primeres cançons de la faena, work songs, provinents dels esclaus afroamericans que entonaven en les plantacions, de vegades per marcar el ritme de treball, altres com una manera de protesta, també per a acomiadar familiars traspassats. Una evolució que va anar afegint estils i perfeccionant-los, amb la qual cosa es pot dir que el jazz és una música de músiques.
Però bé, podem afirmar que, Dissabte, jazz, té molts punts en comú amb l’evolució del jazz ja que recrea una història d’històries. Un relat que ocupa tot un dia de la vida dels protagonistes: Roser i Enric. Des que s’alcen un matí de dissabte del mes de juny fins a la nit, que es trobaran en el concert de jazz a Misent, on actua el grup The Spirit of New Orleans.
A mesura que avança la lectura comprovem que tots dos, encara que per motius diferents, han hagut de replantejar-se el retorn cap a casa, a Olba; han estat testimonis de causes injustes i perdudes que desitgen canviar: problemes veïnals, de convivència, d’assetjament sexual; han hagut d’acomiadar familiars molt propers que els han comportat un fort patiment emocional. Un detall els delata. Diu Enric en un passatge: «havia de reviscolar», i Roser en un altre: «Havia d’esforçar-me a revifar».
Un relat que Rafa Gomar situa entre les poblacions d’Olba i Misent, fent un clar homenatge a un dels nostres grans escriptors, Rafael Chirbes. Com una mena de Leopold Bloom, el lector recorre els carrers d’Olba amb Roser, qui abans d’eixir de casa reconeix que: «avui, dissabte, a més de passar per la perruqueria, només té tres obligacions: recollir les entrades per anar al concert de jazz, esperar els pintors i dinar prompte perquè Tina ha de participar en la cursa». Un itinerari en el qual ensopega amb un seguit de personatges que coneixerem a través de la seua mirada. I, com sol passar-nos als humans, accions i pensaments mai no van de la mà, boten d’un lloc a un altre com un mico enmig d’un bosc. Mentre uns li fan reviure esdeveniments del passat, dolorosos; altres acaben provocant que òbriga el cor sense importar la relació de proximitat amb la protagonista. I mentre acompanyem Roser pels carrers d’Olba, la veu d’Enric irromp a batzegades per relatar-nos el seu drama personal i la trobada amb Roser, que va ser «com una tempesta lluminosa, rutilant» que li ha retornat la il·lusió perduda.
Rafa Gomar continua sorprenent amb el to intimista dels seus darrers escrits. En la creació d’uns personatges, femenins, molts pròxims, que ens emocionen i amb els quals empatitzem, que ens revelaran els seus sentiments més profunds. El seu currículum s’inicia el darrer quart del segle passat i s’endinsa en el segle XXI amb una obra com més va més consolidada. Així, alhora que publicava Vidres en la moqueta a finals del 2019, guanyava el 63è Premi Soler i Estruch amb Dissabte, jazz, a més de les col·laboracions en revistes.