L’avantatge de ressenyar un llibre que ja no és una novetat estricta ―i això, avui, vol dir que tingui més de cinc o sis mesos―, especialment si és un llibre que ha aconseguit un cert ressò mediàtic, és que et permet parlar-ne des de la distància; sense estar condicionat, per bé o per mal, ni per la febrada del moment ni per l’efervescència dels premis acabats de rebre (European Union Prize for Literature, 2020).
L’inconvenient, o el risc, és que ja se n’hagi parlat a bastament i prou a fons (com ho va fer Iris Llop a La Lectora), que haguem pogut llegir diverses entrevistes a l’autora o, fins i tot, que se li hagi dedicat un programa de ràdio de més d’una hora. Així, és inevitable la sensació que tot el que puguis dir en una ressenya, forçosament breu, ja ha estat dit.
Però això també pot ser un avantatge, si ho entenem com una oportunitat per no haver d’evocar referències que la mateixa Lana Bastašić (Zagreb, 1986) no es cansa de repetir o de posar de manifest evidències que, per bé que siguin certes, ja s’han acabat convertint en llocs comuns, i ens ho prenem com una invitació a adoptar un to més personal i posar el focus en aquell punt que encara no hem llegit enlloc (que no vol dir que no s’hagi escrit) i en aquelles arestes que ens l’han feta grinyolar una mica.
Jasmina Vrbavac, en un dels retalls de diverses crítiques amb què l’editor ha encapçalat el llibre, qualifica la novel·la de «test de Rorschach d’una infantesa, una amistat, un amor i un país», i llegint tot el que s’ha escrit sobre aquesta obra, indubtablement és així, perquè allà on la majoria ha parlat dels vincles, gairebé místics, de l’amistat entre dues noies (Sara i Lejla/Lela), jo hi he vist una relació tòxica, en tots dos sentits, bé que amb diferent intensitat; marcada pel ressentiment i l’enveja; pel remordiment i el sentiment de culpa. Si l’una té la capacitat d’anul·lar i sotmetre l’altra gairebé només amb la seva presència i amb l’evocació d’un nom, Armin, que esdevé un fantasma que plana sobre llur història (i que, de fet, no és sinó un McGuffin més o menys elaborat) l’altra pretén recuperar el control de la situació mitjançant l’escriptura, la capacitat re-creadora de la paraula i el poder sobre els records.
Sara, com a única narradora de la història s’erigeix en portadora de la veritat; però de seguida veiem que és una narradora poc fiable: tant en els capítols del temps present (el que ens explica sovint és posat en qüestió pel que ens mostra) com en els capítols que evoquen els records, narrats en segona persona del singular com si els estigués dient a la Lejla. I encara que el record, per definició, és de les coses menys objectives que hi ha, ella mateixa s’encarrega de dir-nos que el que no pot recordar, s’ho inventa (p. 217).
I aquí és on trobem, al meu entendre, un primer problema, i és que més enllà d’aquesta infiabilitat de la narradora (naturalment, volguda i buscada per l’autora), el cert és que no me l’he acabat de creure, fins i tot quan no hauria tocat desconfiar. Algunes vegades, potser per voler impregnar-ho tot de simbolisme, acaba tibant massa la corda de la versemblança i peca d’exageració, ja sigui en els fets, o en les reaccions dels personatges (un accident de cotxe absurd, p. 102, o una nit a Jajce, capítol 6).
Aquesta és la causa del segon i més greu problema: les punxades de tensió. Tal com està concebuda la novel·la, hauríem d’esperar un crescendo que ens anés arrossegant pàgina rere pàgina, amb diversos clímaxs i anticlímaxs cada cop més potents que no ens permetessin parar de llegir. Però aquesta manca de versemblança, juntament amb un constant decebre les expectatives creades (com en l’esperat l’episodi de l’illa o en el mateix final de la història) fan que siguem massa conscients que som davant d’una construcció i acabem perdent l’interès pel que passarà.
Aquests dos aspectes llasten la que és, sens dubte, una molt bona novel·la, la primera de l’autora; ambiciosa; difícil d’escriure però fàcil de llegir; tècnicament molt treballada; i impedeixen que sigui, per ben poc, la novel·la rodona que hauria pogut ser.