«O clava-me’l a les conques / i fes-ne parpella», diu el poema «Estima’m com la Barbra». El primer llibre de Raquel Pena (Barcelona, 1985) fa emergir una poètica ombriva i esberlant que, travessada per les múltiples històries i personatges que la trenen, parla des de les veus desfetes del segle passat. Escindit i alhora teixit en quatre parts (ʻEstepicursors’, ʻNeighbourhood’, ʻCartes a Carl Sagan’, i per últim, ʻAlenar’), es tracta d’un poemari nocturn, vertebrat com un cos híbrid que va revelant-se a manera d’un negatiu fotogràfic, d’un continu fet de fragments d’imatges, ciutats i nostàlgiques màscares. Un cos que s’esqueixa en fragments de cançons trencades, i serà tan sols en aquest trencament —de la història, del relat— on l’escriptura es fa possible creixent a força de solc i menant la lectura on s’inscriuen les veus dels cossos que prenen la paraula.
Les veus de les dones i dels subjectes que queden als marges s’assimilen amb la màscara de la feminitat i la manera de performar el gènere «amb mitges tornassolades / mirada feréstega i llavis grillats». La careta col·lectiva, trenada des del relat històric, duu a múltiples desvetllaments, sempre oriünds de l’ombra, com afirmava Hannah Arendt en un dels seus poemes d’exili: «Unsere Heimat sind die Schatten» («La nostra pàtria són les ombres»). Una llar obaga que el poemari desclou —la llar esquinçada del relat històric—, les ombres de la qual s’escolen pertot fins a tenyir les pròpies imatges: «l’anonimat quedà amagat rere el somriure de Buster Keaton». Reverbera l’escriptura automàtica i el collage: allò grillat, les flames que s’enrosquen, les parpelles de l’amor i el cos a destemps, els batecs a deshora —coetànies del Charleston dels anys vint. A l’inici de la segona part, ʻAscensorista nocturn’, el temps del treball s’inscriu en una cal·ligrafia impensada. Mrs. Lauper s’erigeix com una crítica que ressona al text de Happy days de Beckett: la bellesa com a artifici, les formes i el relat fent caure el revers del vestit, per força, per sostenir —tan sols— el pes de la imatge. Pestanyes postisses, fermall, perles: tot allò que s’enrosca simbòlicament, tot allò que en cau i es despenja com gotes d’artifici. I enmig de l’artifici, creix l’amor com una molsa de cendres dolces: «Estima’m com la Barbra / que ho tenia molt clar / i lliga’m un record al son / o clava-me’l a les conques / i fes-ne parpella».
La guerra freda, el polsim de lluna. Un silenci que raja: white noise, el cor i les parpelles i el cos fet fragment que es desplaça a través dels solcs que es desvetllen: «I de tant ajuntar les parts caigudes, segons l’ordre d’apropament, ens vàrem quedar sense tu i jo». El jo poètic és col·lectiu, no s’encarna en un subjecte ni en un ésser concret, sinó que és efímer: transita per espais i navega endins del fossar de la història per arrencar-ne les fulles més fosques i les més tendres, les imatges i les contraimatges d’una nació que es pensa a si mateixa com una veu fragmentada. El desdoblament lingüístic es duu a terme en cada poema, dibuixa una figura. La cita de Jackie Kennedy ja assevera «I want to live my life, not record it» i s’endinsa en el rerefons de la història, un relat que es vela i que es trena en una escriptura fotogràfica que es vincla i s’esquinça. La poeta escriu com a cant a la reescriptura de la història des del concret, i sobretot, des d’un nosaltres possible, des de les cançons empeltades de silencis i d’una remor llunyana que oneja més enllà de la pròpia terra d’Estats Units. Si Adrienne Rich afirmava sobre la mirada que «uns nous ulls s’obren / dessota les parpelles», La breu història dels Estats Units es vincla, esgarrinxa i recull aquestes visions i les versa, recordant i advertint del pes de la memòria i de la brevetat fúlgida de poder-la escriure.