Retrat de Juan Piqueras realitzat per Josep Renau, peça teatral escrita a quatre mans per Antonio Cremades i Pedro Montalbán-Kroebel, és l’obra guanyadora ex aequo del Premi Octubre Pere Capellà de Teatre 2021. No és el primer cop que Cremades i Montalbán-Kroebel, dramaturgs prolífics i versàtils, col·laboren. També han escrit junts, per exemple, Lamento de Jean Nicot (2022). Aquesta vegada s’endinsen en la memòria històrica.
La descoberta, mentre fa la tesi doctoral sobre el cartellista Josep Renau, d’un retrat desconegut del crític de cinema Juan Piqueras, fa topar la Lucía amb els problemes professionals i personals que havia estat evitant. El temps per entregar la tesi va escurçant-se, i no lliurar-la suposaria haver d’abandonar la seva carrera acadèmica. La salut de la seva mare, que és en una residència, va empitjorant, i això tensa també la relació amb el seu germà. A més, per fer la investigació ha d’acudir a la Filmoteca, i per tant retrobar-se amb la seva exparella, la Paula, que hi treballa. De totes maneres, la Lucía se sent gairebé impulsada a tirar endavant aquesta vertiginosa investigació. Ho «necessita», un verb que, com li retreu la Paula, sembla haver estat sempre el seu preferit. La tesi i els seus múltiples descobriments acabaran desembocant en una transformació personal per a la Lucía.
La investigació la porta a furgar en la figura de Juan Piqueras, crític i periodista cinematogràfic que, d’ençà que una sala de la Filmoteca de València ha deixat de dur el seu nom, ha desaparegut també de la ment de molts cinèfils. Uns anys després d’haver treballat a París amb René Clair, quan esclata la Guerra Civil, tornant a Madrid, Piqueras és reconegut i afusellat per comunista a prop de Venta de Baños, a Palència, en una data i un lloc exactes encara desconeguts. Malgrat que amb menys protagonisme, Josep Renau també té una presència important en l’obra. El pintor i cartellista valencià s’hagué d’exiliar des de l’inici de la Guerra Civil a Mèxic, i al cap del temps, a l’Alemanya Oriental.
I és que una de les virtuts principals de l’obra és situar la peripècia angoixosa de la Lucía imbricada amb diverses històries col·lectives. Hi trobem les temàtiques de la Guerra Civil, i per tant, la memòria històrica; de la recuperació de figures del patrimoni cultural valencià, com són Renau i Piqueras; a més de les tenses relacions amb la feina, la família i l’amor, que li plantegen els interrogants que se’ns presenten a tots: què volem, com estimem. Tot plegat està teixit amb traça i manté el suspens. L’espectador, sempre atent. A més, l’obra està composta per escenes molt curtes que marquen un ritme àgil, en sintonia amb el creixent nerviosisme de la Lucía.
Em pregunto, però, si no hagués estat possible un treball més profund sobre les idees tractades. Això es veu reflectit, per exemple, en una de les frases —tòpica i tractada com a tal— que enceten l’obra i que marquen, potser, el to: «l’aleteig d’una papallona es pot sentir a l’altre costat del món i fins i tot provocar un huracà». Com aquesta, al meu parer, altres intervencions dels personatges («Quant de patiment amaga el silenci!», conclou la Lucía després d’investigar en la seva història familiar durant la Guerra Civil), els fan més aviat esquemàtics, i tenen el mateix efecte sobre la història. En definitiva, aprenem i patim amb la Lucía. Crec, però, que potser no ens acabem de transformar, com li passa a ella. I això també li hauríem de demanar al teatre, oi?
De totes maneres, la peça és sobretot un homenatge a aquestes dues figures històriques —Piqueras i Renau—, alhora que reivindica com a tasca necessària la recuperació de personatges rellevants de la cultura valenciana que sovint la Guerra Civil va condemnar a l’oblit. Si el nom de Juan Piqueras i, per tant, la seva visibilitat i memòria, havia quedat esborrat de l’imaginari col·lectiu valencià un cop se substituí en una sala de la Filmoteca, aquesta obra el fa tornar a la superfície. Que se’n parli sempre serà bo.